7 d’abril de 2014

És dilluns entre dies de normalitat

7:30

Es desperta entre compassos de King Charles des d’un radiocasset que mai senyala l’hora correcta. S’asseu, es porta les mans a la cara i mira de treure’s de son. A la cuina l’espera un cafè amb llet i dos croissants, que es menja assegut, al ritme de la informació del noticiari matinal. La llet, com sempre, crema. Es dutxa amb aigua massa freda i es vesteix amb el primer que troba: samarreta negra i texans, caçadora i ulleres de sol Ray Ban. Fa núvol, però prefereix tapar-se les bosses fosques dels dies d’insomni. Espolsa els llençols, plega el pijama, agafa les sabates, es fa els cordons i surt disparat per la porta. Comença a baixar les escales, s’adona que no porta les claus del cotxe i torna enrere. El Renault Clio antic que havia heretat de l’avi s’anima quan el veu arribar i el saluda amb un ronc envellit en girar la clau de contacte. Brum.

És dilluns,


Bon dia.

15 de gener de 2014

Per aquella iaia

Aquell dia, una part de la seva pau se’n va anar amb mi.  

Em va convidar a dinar com si fos un més de la família. Semblava que em conegués de tota la vida. Em va servir un plat on la sèpia era la principal protagonista, però no puc recordar-ne els detalls. Quan hi penso només em ve a la ment el somriure afable i arrugat d’una dona de més de vuitanta anys que m’inspeccionava amb atenció, a l’espera de la valoració que faria de la seva creació culinària. Vestia una bata de color blau, d’aquell estil estàndard que porten milers d’àvies al món. Duia el pèl tallat curt i sense tenyir, d’un blanc quasi impecable. La seva cara era el reflex d’una vida de treball i dificultats que havien acabat en èxit. Però el més sorprenent era la pau que desprenia. Mai havia notat res semblant. Assegut allà, al seu costat, menjant una sèpia exquisida, la seva presència feia impossible tenir cap pensament negatiu. Generava una calma que es mantenia parléssim del que parléssim. La conversa canviava, passava de la política als draps bruts de la gent del poble, als bons i als no tan bons. Tant hi feia, la crítica no podia arribar mai.

Dies més tard, quan el context del dinar se’m difuminava i ja no podia recordar-ne els detalls, el meu cap seguia parlant-me de la presència de la dona sàvia. Encara ara, si hi penso m’envaeix una calma difícil de descriure. Aquell dia, una part de la seva pau se’n va anar amb mi.  

24 de desembre de 2013

L'home que feia fotografies a trens i donava menjar als gats

Quan ens el vam trobar estàvem desesperats. Totalment perduts. Ens havíem posat per un camí de vianants pràcticament inundat per la pluja del dia anterior, i el tauler del cotxe no em parava d’avisar de que les rodes patinaven. El que havia de ser un rodatge senzill, es veia a venir que acabaria sent desastrós. Però va aparèixer ell, i sense donar-se’n compte, ens va salvar el dia.

- Voleu que us porti en algun lloc?

El vam fer pujar al seient de copilot, i amb una amabilitat impossible ens va instar a fer mitja volta. Vam passar per un camí de cabres, vam travessar un pont pràcticament intransitable i, finalment, vam trobar el riu. Ell no va deixar de parlar en cap moment, compassant les paraules al ritme del seu bigoti espès i blanc. Sortia cada matí a passejar per la zona, càmera en mà, amb l’objectiu de fer fotografies als trens que passaven per la via paral·lela al riu. Aquell dia havia aconseguit retratar l’AVE que feia el viatge a París, i estava molt content. Quan arribés a casa en miraria els resultats. “Abans hauria revelat el carret en un laboratori que tenia” diu, “però ara, amb la càmera digital, ja no em fa falta. Faig moltes fotografies i trio la millor. A vegades també els gravo, els trens, sabeu?”.

Quan arribem a lloc, el primer que fem és gravar-lo a ell. S’ho mereix. En acabar insisteix a fer-nos companyia durant el rodatge, i només es decideix a marxar quan arriba l’hora d’alimentar els gats salvatges que viuen a la zona. Ens explica que els coneix a tots, i que ja el deuen esperar.

Se'n va, i la màgia de la seva estranya personalitat marxa amb ell.

16 de desembre de 2013

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge


En Tsukuru Tazaki és un arquitecte especialitzat en estacions de tren, fent honor al significat del seu cognom: construir. Un significat que, paral·lelament, sempre l'ha distanciat dels seus amics de la infància, que tenien cognoms de colors, i dels qui va perdre el contacte per culpa d’un fet que ni tan sols recorda. Des de llavors manté una vida discreta, apartada del món social. Serà quan conegui a la Sara que trobarà la força suficient per fer front als fantasmes del passat i viatjar a la seva terra natal, Nagoya, on mirarà de trobar respostes.

Murakami torna als títols llargs, que ja havíem vist en obres com Despietat país de les meravelles i la fi del món o Crònica de l’ocell que dóna corda al món. Els qui es sentin atrets per aquest encapçalament i decideixen llegir el llibre es trobaran amb una història senzilla, minimalista, allunyada del recargolament argumental de l’anterior 1Q84 i més pròxima a la famosa Tokio Blues. Aquí no hi ha històries paral·leles ni grans móns imaginaris, només en Tazaki i la seva vida. I encara que pugi semblar contradictori, el seu drama, la seva buidor i el pelegrinatge que comença confereix a la narració una profunditat espectacular. La seva és la història d’una felicitat truncada, d’una vida marcada per uns fets concrets i molt allunyada del que hauria pogut ser. En conjunt, una història que commovedora sobre el sentit de la vida i la fragilitat del món. Tot i que personalment li he trobat a faltar una mica de l’incertesa imaginaria a que l’autor em tenia acostumat, així com aquella barreja d’històries que trobàvem en obres mestres com Kafka a la platja, no puc negar que segueix sent una magnífica i recomanable novel·la.

6 de desembre de 2013

L'edifici maleït i la vida dels bibliotecaris

Quan vaig anar per primera vegada a la biblioteca no m’esperava els maldecaps que em provocaria. Era un divendres a les sis de la tarda, i tot semblava indicar que el dia era ben normal. Però quan en arribar-hi vaig veure que estava tancada sense motiu aparent, alguna cosa em va fer sospitar que els documents que havia de buscar –part indispensable d’un treball que duc més endarrerit del que voldria- tardarien força a arribar a les meves mans. Una segona excursió a aquell edifici maleït m’ho va acabar de confirmar. Aquesta vegada era una tarda de divendres, a les cinc. De lluny vaig veure que la biblioteca estava oberta i em vaig dir a mi mateix que ja ho tenia, que aquesta vegada era la bona, però no. La sala on hi ha els volums que havia de consultar només obria de 10 a 1 del matí. “Genial”, vaig pensar mentre desfeia el camí amb nervis i un lleu mal humor. 

Uns dies després ho vaig tornar a provar. El dia anterior havia trobat la sala oberta, però tenia pressa i només vaig poder preguntar si l’endemà l’obririen. “I tant!” em va dir la noia que seia al taulell. Així que ho vaig intentar de nou, i a les 10 del matí d’aquell dijous em vaig plantar a la porta, puntual com un clau. Allà hi havia el cartell del dimoni: Tancat. Crec que ningú dels que hi havia allà podrà oblidar mai la cara que devia fer en veure el tros de paper que em bloquejava l’accés a la sala. La dona del taulell, amb la simpatia pròpia dels bibliotecaris, em va explicar que els dilluns, dimecres i divendres la sala obria als matins, però que els altres dies ho feia a la tarda. “També pot ser que la Claudia no vingui i s’ho trobi tancat” va afegir, explicativa. 

Mentre tornava per enèsima vegada cap a casa, amb uns bessons dignes d’un corredor atlètic, vaig pensar que tant de bo m’hagués fet bibliotecari.