16 de desembre de 2013

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge


En Tsukuru Tazaki és un arquitecte especialitzat en estacions de tren, fent honor al significat del seu cognom: construir. Un significat que, paral·lelament, sempre l'ha distanciat dels seus amics de la infància, que tenien cognoms de colors, i dels qui va perdre el contacte per culpa d’un fet que ni tan sols recorda. Des de llavors manté una vida discreta, apartada del món social. Serà quan conegui a la Sara que trobarà la força suficient per fer front als fantasmes del passat i viatjar a la seva terra natal, Nagoya, on mirarà de trobar respostes.

Murakami torna als títols llargs, que ja havíem vist en obres com Despietat país de les meravelles i la fi del món o Crònica de l’ocell que dóna corda al món. Els qui es sentin atrets per aquest encapçalament i decideixen llegir el llibre es trobaran amb una història senzilla, minimalista, allunyada del recargolament argumental de l’anterior 1Q84 i més pròxima a la famosa Tokio Blues. Aquí no hi ha històries paral·leles ni grans móns imaginaris, només en Tazaki i la seva vida. I encara que pugi semblar contradictori, el seu drama, la seva buidor i el pelegrinatge que comença confereix a la narració una profunditat espectacular. La seva és la història d’una felicitat truncada, d’una vida marcada per uns fets concrets i molt allunyada del que hauria pogut ser. En conjunt, una història que commovedora sobre el sentit de la vida i la fragilitat del món. Tot i que personalment li he trobat a faltar una mica de l’incertesa imaginaria a que l’autor em tenia acostumat, així com aquella barreja d’històries que trobàvem en obres mestres com Kafka a la platja, no puc negar que segueix sent una magnífica i recomanable novel·la.

2 comentaris:

David Moragas Llevat ha dit...

me'l va cagar el tió i no puc esperar a començar-lo!

Arnau Castro ha dit...

Ja em diràs què et sembla!!

Publica un comentari a l'entrada