Per aquella iaia

Aquell dia, una part de la seva pau se’n va anar amb mi.  

Em va convidar a dinar com si fos un més de la família. Semblava que em conegués de tota la vida. Em va servir un plat on la sèpia era la principal protagonista, però no puc recordar-ne els detalls. Quan hi penso només em ve a la ment el somriure afable i arrugat d’una dona de més de vuitanta anys que m’inspeccionava amb atenció, a l’espera de la valoració que faria de la seva creació culinària. Vestia una bata de color blau, d’aquell estil estàndard que porten milers d’àvies al món. Duia el pèl tallat curt i sense tenyir, d’un blanc quasi impecable. La seva cara era el reflex d’una vida de treball i dificultats que havien acabat en èxit. Però el més sorprenent era la pau que desprenia. Mai havia notat res semblant. Assegut allà, al seu costat, menjant una sèpia exquisida, la seva presència feia impossible tenir cap pensament negatiu. Generava una calma que es mantenia parléssim del que parléssim. La conversa canviava, passava de la política als draps bruts de la gent del poble, als bons i als no tan bons. Tant hi feia, la crítica no podia arribar mai.

Dies més tard, quan el context del dinar se’m difuminava i ja no podia recordar-ne els detalls, el meu cap seguia parlant-me de la presència de la dona sàvia. Encara ara, si hi penso m’envaeix una calma difícil de descriure. Aquell dia, una part de la seva pau se’n va anar amb mi.