6 de desembre de 2013

L'edifici maleït i la vida dels bibliotecaris

Quan vaig anar per primera vegada a la biblioteca no m’esperava els maldecaps que em provocaria. Era un divendres a les sis de la tarda, i tot semblava indicar que el dia era ben normal. Però quan en arribar-hi vaig veure que estava tancada sense motiu aparent, alguna cosa em va fer sospitar que els documents que havia de buscar –part indispensable d’un treball que duc més endarrerit del que voldria- tardarien força a arribar a les meves mans. Una segona excursió a aquell edifici maleït m’ho va acabar de confirmar. Aquesta vegada era una tarda de divendres, a les cinc. De lluny vaig veure que la biblioteca estava oberta i em vaig dir a mi mateix que ja ho tenia, que aquesta vegada era la bona, però no. La sala on hi ha els volums que havia de consultar només obria de 10 a 1 del matí. “Genial”, vaig pensar mentre desfeia el camí amb nervis i un lleu mal humor. 

Uns dies després ho vaig tornar a provar. El dia anterior havia trobat la sala oberta, però tenia pressa i només vaig poder preguntar si l’endemà l’obririen. “I tant!” em va dir la noia que seia al taulell. Així que ho vaig intentar de nou, i a les 10 del matí d’aquell dijous em vaig plantar a la porta, puntual com un clau. Allà hi havia el cartell del dimoni: Tancat. Crec que ningú dels que hi havia allà podrà oblidar mai la cara que devia fer en veure el tros de paper que em bloquejava l’accés a la sala. La dona del taulell, amb la simpatia pròpia dels bibliotecaris, em va explicar que els dilluns, dimecres i divendres la sala obria als matins, però que els altres dies ho feia a la tarda. “També pot ser que la Claudia no vingui i s’ho trobi tancat” va afegir, explicativa. 

Mentre tornava per enèsima vegada cap a casa, amb uns bessons dignes d’un corredor atlètic, vaig pensar que tant de bo m’hagués fet bibliotecari.

1 comentaris:

Octavi Bono Gispert ha dit...

Ben tornat ! Ja t'enyorava !!!! :-)

Publica un comentari a l'entrada