24 de desembre de 2013

L'home que feia fotografies a trens i donava menjar als gats

Quan ens el vam trobar estàvem desesperats. Totalment perduts. Ens havíem posat per un camí de vianants pràcticament inundat per la pluja del dia anterior, i el tauler del cotxe no em parava d’avisar de que les rodes patinaven. El que havia de ser un rodatge senzill, es veia a venir que acabaria sent desastrós. Però va aparèixer ell, i sense donar-se’n compte, ens va salvar el dia.

- Voleu que us porti en algun lloc?

El vam fer pujar al seient de copilot, i amb una amabilitat impossible ens va instar a fer mitja volta. Vam passar per un camí de cabres, vam travessar un pont pràcticament intransitable i, finalment, vam trobar el riu. Ell no va deixar de parlar en cap moment, compassant les paraules al ritme del seu bigoti espès i blanc. Sortia cada matí a passejar per la zona, càmera en mà, amb l’objectiu de fer fotografies als trens que passaven per la via paral·lela al riu. Aquell dia havia aconseguit retratar l’AVE que feia el viatge a París, i estava molt content. Quan arribés a casa en miraria els resultats. “Abans hauria revelat el carret en un laboratori que tenia” diu, “però ara, amb la càmera digital, ja no em fa falta. Faig moltes fotografies i trio la millor. A vegades també els gravo, els trens, sabeu?”.

Quan arribem a lloc, el primer que fem és gravar-lo a ell. S’ho mereix. En acabar insisteix a fer-nos companyia durant el rodatge, i només es decideix a marxar quan arriba l’hora d’alimentar els gats salvatges que viuen a la zona. Ens explica que els coneix a tots, i que ja el deuen esperar.

Se'n va, i la màgia de la seva estranya personalitat marxa amb ell.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Gaudeixo de la teva tornada

David Moragas Llevat ha dit...

Arnau!! tenia apuntada la revisita al teu bloc com a tasca pendent per les vacances de nadal. I què bé que ho hagi fet! hi tens coses molt maques. M'agraden aquestes anècdotes. El disseny el tens impecable també! Avisa'm quan facis l'aniversari del bloc; ho podem celebrar! L'altra tasca pendent és anar penjant cosetes al meu, que també el tinc força abandonat. Un salut!

Arnau Castro ha dit...

Moltes gràcies, David! La veritat és que quan comences a tenir feina costa anar-lo actualitzant. Ja vaig entrant el teu, i entre cançons genials i històries millors, la veritat és que caic de cul. A veure si un dia podem fer un cafè i actualitzar-nos!

Publica un comentari a l'entrada