20 de maig de 2013

Una ajudeta pel bus



Aquell noi tenia una pinta estranya. “Chico, me podrías ayudar?”, em va preguntar. M’arribava a l’espatlla i tindria un parell d’anys menys que jo, però tot i així em considerava “chico”. Vestia amb una jaqueta de xandall, texans i bambes i duia els cabells pentinats amb clenxa a la dreta. Anava tot suat. Vaig pensar que tenia un toc efeminat. No sé què em devia portar a aturar-me, però el cas és que me’l vaig quedar mirant, expectant: “ayudar en qué?”. “Mis amigos me han dejado tirado y no tengo dinero para volver en bus”. Ho va dir d’una tirada, amb la veu de qui porta força estona repetint la frase, com si fos un mantra que li pot salvar la vida. Mentia, per suposat, no calia ser psicòleg per adonar-se’n. La seva boca es corbava amb un somriure tremolós que la seva mirada no reflectia. Les pupiles li anaven com boges amunt i avall, a dreta i esquerra. “Necesito 2 euros...”.

Vaig tenir un moment de dubte. Venia d’una classe sense massa sentit i estava de mal humor perquè l’esquena em tornava a fer mal. Només em faltava que algú intentés prendre’m per tonto descaradament. Què havia de fer? El més provable és que s’ho gastés en alguna cosa poc saludable, rient-se d’aquell noi cansat a qui havia pogut entabanar. Me’l vaig mirar altre cop. Em va fer mania.

Vaig obrir la cartera, li vaig donar els 2 euros i se’n va anar, tot cofoi. Evidentment, en direcció contrària a l’estació de busos.

2 comentaris:

Fran Ramírez ha dit...

Esto... ¿a qué hora pasas por la estación? Por saberlo y tal... emmm... si más, eh! :P

Arnau Castro ha dit...

Oix oix, per tu quan vulguis! jajaja

Publica un comentari a l'entrada