30 d’abril de 2013

La moneda


El dia en que la seva vida va canviar per complet, l’Àlex es va despertar amb el braç esquerra engarrotat. Era la primera vegada que li passava, i no va poder evitar pensar-hi durant hores, estranyat. Per què, si en els seus quinze anys de vida mai se li havia adormit el braç en somnis, ho havia de fer justament ara? Des del seu punt de vista d’adolescent descobridor del món, aquell misteri no podia ser una casualitat. Creia en el destí i odiava les coincidències. Si avui s’havia llevat així era perquè estava a punt de passar alguna cosa. Amb això en ment no va poder assaborir els cereals amb llet de l’esmorzar -chocapic, com sempre, era home de costums-, ni va estar massa encertat en combinar un polo vermell amb pantalons beixos i bambes. Es va acomiadar de la mare amb un petó ràpid i la promesa de que faria el llit just tornés a casa i se’n va anar caminant a l’institut.

Quan faltaven menys de dos carrers per arribar, va ensopegar. Va mirar al terra, estranyat i recordant les vegades que el seu pare l’havia renyat per anar sempre arrossegant els peus. Allà, brillant lleument amb una claror malaltissa, hi havia una moneda petita. La va agafar, sobtadament encuriosit. Pesava molt menys del que semblava. La va girar una vegada i un altre, analitzant l’home barbut que hi havia en una de les cares, pensant en el significat de la inscripció inintel·ligible de l’altra. El va envair una estranya sensació de benestar. Tenia l’increïble pressentiment de que aquell objecte diminut li tornava la mirada i somreia, murri. Al final la va guardar a la butxaca i va seguir caminant. Ja l’observaria després de classe, va pensar, ara feia tard.

 Aquella moneda li va canviar la vida.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Te plantejaries fer un café amb mi? Tinc ganes de intercanviar algunes paraules amb tu

Arnau Castro ha dit...

Primer hauria de saber qui ets ;)

Publica un comentari a l'entrada