El conte del meu avi

“Mira, fill, quan jo tenia la teva edat vaig conèixer un drac”

Quan el meu avi m’explicava aquesta història, jo reia per dins. El respecte i l’admiració que sentia cap a aquell home de cara arrugada i mirada amable feia que li seguís el joc, i que des dels meus deu anys de vida –i, per tant, ja amb una mica de cap- fes veure que em creia el que m’explicava i que em sorprenia cada vegada que narrava el mateix. L’home tenia setanta anys, un inici de demència senil i en l’última revisió mèdica els metges havien dit que presentava símptomes primerencs d’un possible alzheimer. A mi em semblava que estava fresc com una rosa i l’únic que li notava era una forta obsessió per la història del drac, fins al punt que me la  relatava cada vegada que anava a visitar-lo.

“No tenia amics, sempre jugava sol al jardí de casa, fent castells de sorra en un sorral que mon pare m’havia construït. Un dia, a mitja tarda...”

Em sabia l’argument de memòria. Sempre l’explicava d’una forma diferent, però per bé que els detalls podien variar el contingut era sempre el mateix. El context, la primera trobada, el viatge... jo me’l mirava bocabadat, imaginant la història, vivint cadascú dels detalls. La seva veu profunda m’absorbia, el moviment dels seus llavis, lleugerament arrugats i secs, m’hipnotitzaven totalment. Vaig arribar a dependre tant d’aquell conte com ell depenia d’explicar-me’l, i aquella necessitat va crear un vincle entre els dos difícil de comprendre i impossible de trencar. El meu rendiment escolar va baixar lleugerament, al temps que el seu alzheimer començava a fer-se més evident. Probablement pensareu que aquests dos fets eren atzarosos i que no hi havia connexió entre ells, però jo sé que no era així. Em passava les hores de classe dibuixant a la llibreta, reproduint cada escena d’aquell conte que després d’haver-lo escoltat tantes vegades, era com si l’hagués viscut. Sortia de classe, corria fins el petit pis del meu avi, m’asseia al sofà i em deixava endur pel ritme de la narració.

“Era un drac enorme, de color blau llampant. Tenia els ulls del color del foc, i unes urpes que podien arrencar una paret sols en tocar-la”

A mesura que van anar passant els mesos i la necessitat de narrar i escoltar la història augmentaven, la preocupació de la família es va fer més que evident. Un dimarts per la tarda la meva àvia ens va venir a veure dient que l’avi es passava els matins caminant nerviós per la casa, seient davant la porta i murmurant coses inconnexes, tot esperant la meva arribada. Feia tres dies que no menjava res, i ja quasi ni reconeixia la gent que l’envoltava. Amb llàgrimes als ulls ens va explicar que el dia anterior  l’havia confós per la seva germana, morta dos anys enrere. Els meus pares, que just acabaven d’arribar d’una reunió amb la meva tutora –aquell trimestre havia suspès quatre assignatures- van decidir que allò s’havia d’acabar: em van prohibir que l’anés veure, i em van fer jurar que oblidaria aquella història i em centraria en els estudis.

Vaig mantenir la meva promesa durant deu llargs dies, que em van semblar una eternitat. Em costava dormir per les nits i quan ho feia somiava que el drac blau del conte venia a buscar-me i em portava a casa del meu avi, on ens explicava la història una vegada i una altra, fins que m’adormia a la panxa d’aquell dragó gegant i em despertava suat al llit. A l’escola no m’anava massa millor: no només no podia concentrar-me, sinó que sentia la necessitat de fer notar la meva incomoditat. Jo, que sempre havia estat un estudiant exemplar, de sobte em vaig convertir en l’eixelebrat de la classe. La pobre professora era incapaç d’entendre el que em passava, i aquesta incomprensió –presentada en forma de càstigs i amenaces- no feia sinó atiar la ira que sentia.

“Em vaig enfilar al seu coll i vam alçar el vol, enlairant-nos per damunt dels boscos, dels camps i de les cases cap a un món bell del que només els dracs coneixen l’existència”

Finalment, només una setmana i mitja després d’haver promès a la meva família que em comportaria, vaig decidir que ja n’hi havia prou. Volia escoltar el conte, necessitava fer-ho. Era una tarda de divendres, feia molt bon dia i acabava de lliurar un examen que sabia que estaria suspès. Al sortir, enlloc de tornar a casa vaig començar a córrer cap al petit pis on vivien els meus avis. Sóc capaç de recordar cadascun dels detalls d’aquell dia: les parets de les cases que anava passant, les cares de la gent que em mirava amb sorpresa, el vent que m’entrava al jersei i me l’inflava... tot. Quan vaig arribar quasi no podia ni respirar. Em vaig aturar a la cantonada per agafar aire i just en aquell moment em va avançar una ambulància amb les sirenes a tot drap. Me la vaig mirar encuriosit, just per veure com aparcava davant el portal de la casa dels meus avis, en baixaven dos infermers que entraven corrents a l’edifici i en sortien cinc minuts després duent un home en camilla. No vaig necessitar ni acostar-m’hi per saber que era el meu narrador d’històries, la seva silueta ja m’era prou familiar com per reconèixer-lo inclús estant tapat per un llençol blanc. Va morir a l’hospital només unes hores després.

“De tornada em va fer prometre que mai explicaria el seu secret, i em va donar un petit xiulet perquè el cridés si mai necessitava esvair-me i marxar d’aquest món.

Encara tens el xiulet, avi?

No, el vent que el drac va fer amb les ales en marxar me’l va fer caure de les mans. Mai el vaig trobar.”

Sovint m’he preguntat el perquè d’aquella necessitat. Què era el que el duia a narrar-me la mateixa història una vegada i una altra; i què em portava a mi a escoltar-me’l sempre com si fos la primera vegada. Han passat més de vint anys, i sóc incapaç de raonar-ho. Encara ara sento sovint la seva veu enmig dels meus somnis, i visc amb ell aquella aventura que –de ser certa- va quedar marcada a la seva ment amb una força que ni la seva part més lògica va ser mai capaç d'arrencar.