En un forat al terra, hi vivia un Hobbit...

Divendres 14, 1:30. Surto de la sala amb un gust estrany a la boca. Enrere queden anys d’espera, moltes relectures dels llibres de Tolkien i un treball de recerca basat en el seu món mitològic. Les expectatives eren molt altes, pels núvols; superar-les, un objectiu francament difícil. No us espanteu! El Peter Jackson ha fet una bona adaptació del llibre de Tolkien, brillant en alguns punts, però terriblement equivocada en alguns altres. 

Introducció: “In a hole in the ground there lived a hobbit".

L’espectador entra en una sala plena a vessar, busca el seu seient i seu, impacient. Neteja les ulleres 3D fins que brillen i apaga el mòbil. Vol gaudir al 100% de la projecció, i no està disposat a que res el molesti. S’apaguen els llums, comencen els crèdits i s’oblida del que l’envolta. Al seu cap només hi són ell i la pantalla.

La pel·lícula comença amb un pròleg similar al de la “La Germandat de l’Anell”. Molta èpica, una breu explicació i el deja vú esperat: apareix Hobbiters, i l’envolta la sensació d’estar tornant a casa. Al compàs d’un “Concerning Hobbits” renovat, l’espectador s’endinsa als minuts previs a la primera escena de “La Comunitat de l’Anell”. Han passat, realment, tots aquests anys?

169 minuts després desperta del somni. S’aixeca de la cadira sense dir res i busca la sortida amb la mirada. La seva ment torna, a poc a poc, de la Terra Mitjana, i uns minuts després comencen les reflexions: per què això? Per què allò? És tard, està cansat i té un bon trajecte en cotxe per endavant, però les preguntes segueixen al seu cap, i mentre arranca al cotxe ja pensa en la crítica que en farà.

Punts per la reflexió

No espereu trobar l’èpica fosca de la trilogia de l’anell. Tolkien va escriure “El Hobbit” pensant en un públic infantil, i Peter Jackson s’ha pres la idea al peu de la lletra. Les bromes i  els diàlegs graciosos són un plat recurrent, i les escenes d’acció s’enfoquen de tal manera que fins i tot una decapitació pugui semblar divertida. Aquest tractament pot conduir a la frivolitat en alguns moments, però en general està ben treballat.

L’espectador pensa en tot plegat mentre escolta, sense sentir, la música de la ràdio. Al seu cap retrona l’orquestra dirigida per Howard Shore. Tot i que aquesta banda sonora potser no té la varietat melòdica que tenia la de “El Senyor dels Anells”, la seva música acaba sent el vehicle que condueix a la Terra Mitjana. Espectacular, genial, magnífica, l’única critica en aquest aspecte va dirigida als dobladors de pa sucat amb oli que van decidir que la cançó “Misty Mountains” sonaria tan bé en castellà com en anglès.

El punt més problemàtic és el guió. Jackson s’ha esmerat en connectar “El Hobbit” amb l’anterior trilogia, afegint informació dels annexos de “El Senyor dels Anells” i ressaltant tot el que fa referència al ressorgiment de Sauron. Per bé que res d’això apareix de forma tant clara al llibre de Tolkien, la connexió em sembla necessària i positiva. Els problemes reals apareixen quan descobrim que s’ha volgut afegir un enemic on no hi hauria de ser. Qui coi és aquest orc alví que més aviat sembla un creuament entre Floquet de neu i un tauró blanc? Per bé que Azog (aquest és el seu nom) apareix realment a la mitologia de l’escriptor anglès, no ho fa en aquest llibre ni té cap contacte real amb Thorin. Innecessari i completament oblidable, la seva aparició quasi condemna la pel·lícula. L’únic enemic de “El Hobbit” es diu Smaug i és un drac. Afegir-ne d’altres per fer més interessant la trama és un error de proporcions descomunals que sóc incapaç d’entendre. Per sort la major part de l’argument està més ben cuidat, i ens trobem amb escenes que són autèntiques joies: la trobada de’n Bilbo amb Gollum i el concurs d’endevinalles és, sens dubte, la millor de tota la pel·lícula.

La discòrdia tecnològica

Tecnologia i  la gran revolució cinematogràfica dels 48fps. Per als qui no n’estiguessin al corrent, la gran majoria de films es roden 24 fps (24 imatges per segon), però en el cas del Hobbit aquest nombre es duplica. L’objectiu: augmentar-ne el realisme. Per mi és, segurament, la decepció més gran del film. Paradigmàticament, encara que la impressió de l’espectador és que està contemplant l’acció des d’una finestra, la sensació que transmet és de falsedat. L’èpica de la cinta s’ensorra quan sembla que estiguem situats al bell mig de l’escena. El 3D s’hi suma i acaba esdevenint innecessari i, fins i tot, molest.

La conclusió

“No tinc la sensació de nostàlgia amb que em va deixar El Senyor dels Anells”. L’espectador, mentre arriba a casa, conclou que l’adaptació és bona, però millorable. Sobren elements, els 48fps no han estat el que esperava i algunes escenes s’han allargat més del necessari. Per altra banda, la banda sonora és excel·lent; la interpretació del repartiment, molt bona; i alguns fragments -especialment quan Gollum assumeix protagonisme- quedaran per sempre en el record. Però les sensacions s’allunyen de les que va tenir després de la projecció de la trilogia de l’anell, i això el xoca. S’adorm pensant que el millor és que tothom la vagi a veure i n’extregui les seves conclusions. Per parlar-ne amb seguretat caldrà veure les altres dos parts, i per això encara falta.