15 d’abril del 2012

Amb marques de coixí



Hora d’aixecar-se!

Zas! Llençols fora. Ras! Persiana amunt. Com? Què? On sóc, on sóc? Llum blavosa, cervell emboirat, retalls de somnis trencats i una veu que sembla envair-ho tot.

Vinga, que fem tard!

Tard. No arribem. Sóc al llit. Cric, cric, cric...el cap sembla que comença a rutllar, lentament primer i cada vegada més ràpid. Fem tard... Tard! Clic, i la boira primaveral que el retenia al món dels somnis fuig esperitada. Peus a terra, de cap al lavabo i cara neta. Els cabells? No, poden aguantar un dia més. Corredisses a la cuina. Llet que sembla esquivar la tassa, dos glops, tres cullerades de cereals i boca bruta.

Què em poso?

Ho tens al llit! Desperta a ton germà.

Per petita que sigui una persona, hi ha anàlisis que poden ser absolutament adultes. La teoria en aquell moment de frenesí esfereïdor, enmig d’una pluja d’ordres i velocitat, era la següent: la mare té el punt d’energia màxim just en el moment de llevar-nos, la resta del dia no pot ser sinó una decadència ressonant d’aquest impuls inicial. Sacseja el cap i es posa a la feina recordant que ho ha de preguntar al pare a la tarda. Per cert, on és la motxilla?

El germà seu al llit, mirant atentament la finestra. La cara és un reflex del que devia ser la seva un parell de minuts abans. El mira i riu, pràcticament pot veure el tel de son que cobreix les seves pupiles. Fem tard! Ni reacciona, cas perdut. Ai, els deures de mates! La motxilla on és?

A l’ascensor!

Com? No! Les dents, la bossa, les sabates, els mitjons, el pix d’abans de sortir, la... calma. No ho pot fer tot, així que decideix racionar les coses: les sabates, la motxilla i el pix. El pix, sobretot el pix, és l’element clau, el punt de relaxació d’aquesta bogeria matinal i el jòquer que el permetrà aguantar la resta del dia. Amic vàter, senyor Roca, bon dia tingui.

I pam! Sense saber com es troba assegut al cotxe, amb la mare remugant, el germà adormit (ei, no va amb sabatilles?) i el rellotge digital de números que somrients que senyala que, efectivament, ja no arriben enlloc.  Mira la mare i s’entreté amb el paisatge. Un altre dia d’entrar a classe quan les files ja estan fetes. Que hi farem...

Per cert, on són els deures de mates?



Ps: Avui s’ha posat la primera pedra del col·legi Cavaller Arnau de Riudoms. Des d’aquest blog felicito a tot l’equip docent, a l’ajuntament i als alumnes. Què quedi ben macota!  

2 comentaris:

Montserrat ha dit...

Pix! Sí! Encara hi ha gent que em comprèn! No som molts els que seguim dient pix. I, per desgràcia, no està acceptat pel diec!!!

Arnau Castro ha dit...

Fins avui no havia vist el teu comentari! Perdona per tardar tant en publicar-te'l.

Certament Pix no està acceptat, però mentre la fem servir nosaltres, com si ho estés!

Publica un comentari a l'entrada