26 d’abril del 2012

20




26 d’Abril de 1992

Podria començar la història explicant que plovia, que era de nit i els núvols baixos reflectien fantasmagòricament les llums de la ciutat, però no puc. Podria mirar de descriure la velocitat del cotxe que avançava a tota pastilla cap a l’hospital, entre taxis plens i semàfors vermells. M’encantaria poder-vos parlar d’aquella jove parella, avançant a batzegades pels passadissos il·luminats de l’edifici, entre homes i dones de bata immaculada que ni se’ls miraven. Parlar d’aquella habitació on els nens respiren per primera vegada. Comentar el nerviosisme de la jove parella, els esbufecs i la suor de la dona, les paraules tranquil·litzadores de l’home, els meus propis plors en adonar-me que havia de respirar, que aquell món anhelat i desitjat durant nou mesos ja m’estava plantejant el primer repte. M’agradaria poder parlar de tot el que va passar aquell 26 d’Abril, però no puc. No ho recordo, talment podria ser que ni existís.



26 d’Abril de 2012

I un tòpic: 20 anys després. Assegut rere un portàtil Toshiba, responent a les felicitacions de Facebook mentre penso que demà tinc un examen del qual pràcticament no sé ni què sortirà. Dues vegades deu anys. La ment vola i fuig, diu a reveure a aquesta nova dècada i comença un viatge de record en el temps: 1995, 1998, 2000, 2004, 2008... Vivències a cabassos, situacions de tot tipus, algunes d’alegres, d’altres de tristes, reptes que han posat a prova el meu tarannà tan físic com psicològic i que m’han fet evolucionar fins convertir-me en el producte que ara escriu aquestes línies. I llavors penso, és això la vida? Caminar per sobre de tots aquests records, intentant no ensopegar i deixant que el destí meni els teus passos? L’evolució continua. Reflexió. Importa? Potser el més important és aquest present, aquest moment en concret en el que escric i ni tan sols l’instant de després (el sopar, imagino) té importància, perquè encara no existeix.  Oblida el futur, oblida el passat i centra’t en aquest precís moment, Arnau! Deix que la teva ment desvariegi durant uns instants i permet-te el luxe de deixar-te endur per aquell toc de bogeria que tot humà porta ben endins.


Conclusió banal i tesis no resolta. Efectivament, lector atent, aquest és l’escrit d’algú que fa vint anys i està tan ple de dubtes com ho estava en complir-ne deu i com ho estarà en complir-ne trenta. No et preocupis i deixa’l que es perdi durant un segons, no fa mal a ningú.  Perquè, estimat lector, encara que et pugui semblar contradictori, aquest jove estudiant de periodisme, blogger i cinèfil novell, aquest personatge curiós amb perilla i una mata de pèl que mai sap com li queda, miop, obsessiu al més mínim detall, de caràcter canviant i mandrós amb els treballs, pot afirmar una única cosa: aquest camí desconegut i incert que està seguint és el seu, i està content d’estar-hi caminant. La vida és un passeig, una simple caminada. El futur l’escriuré cada any, cada moment, cada instant. L’escriuré quan es presenti. 

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Escrius de puta mare i, entre tu i jo, estàs molt bo!

Anònim ha dit...

Escrius molt bé! Tens algun llibre o narració publicats?

Anònim ha dit...

Escribes muy bien. Tu auto-descripción es buenísima. Digno de tener una conversación contigo. Espero que actualices pronto.

Montserrat ha dit...

:) 20 anys...
molt contenta d'haver-ne compartit uns quants amb tu!
ja s'acosten les meves vacances, espero veure't algun dia!

Arnau Castro ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.

Publica un comentari a l'entrada