26 d’Abril de 1992
Podria
començar la història explicant que plovia, que era de nit i els núvols baixos reflectien
fantasmagòricament les llums de la ciutat, però no puc. Podria mirar de descriure
la velocitat del cotxe que avançava a tota pastilla cap a l’hospital, entre
taxis plens i semàfors vermells. M’encantaria poder-vos parlar d’aquella jove parella,
avançant a batzegades pels passadissos il·luminats de l’edifici, entre homes i
dones de bata immaculada que ni se’ls miraven. Parlar d’aquella habitació on
els nens respiren per primera vegada. Comentar el nerviosisme de la jove
parella, els esbufecs i la suor de la dona, les paraules tranquil·litzadores de
l’home, els meus propis plors en adonar-me que havia de respirar, que aquell
món anhelat i desitjat durant nou mesos ja m’estava plantejant el primer repte.
M’agradaria poder parlar de tot el que va passar aquell 26 d’Abril, però no
puc. No ho recordo, talment podria ser que ni existís.
26 d’Abril de 2012
I un
tòpic: 20 anys després. Assegut rere un portàtil Toshiba, responent a les
felicitacions de Facebook mentre penso que demà tinc un examen del qual pràcticament
no sé ni què sortirà. Dues vegades deu anys. La ment vola i fuig, diu a reveure
a aquesta nova dècada i comença un viatge de record en el temps: 1995, 1998,
2000, 2004, 2008... Vivències a cabassos, situacions de tot tipus, algunes d’alegres,
d’altres de tristes, reptes que han posat a prova el meu tarannà tan físic com
psicològic i que m’han fet evolucionar fins convertir-me en el producte que ara
escriu aquestes línies. I llavors penso, és això la vida? Caminar per sobre de
tots aquests records, intentant no ensopegar i deixant que el destí meni els
teus passos? L’evolució continua. Reflexió. Importa? Potser el més important és
aquest present, aquest moment en concret en el que escric i ni tan sols l’instant
de després (el sopar, imagino) té importància, perquè encara no existeix. Oblida el futur, oblida el passat i centra’t
en aquest precís moment, Arnau! Deix que la teva ment desvariegi durant uns
instants i permet-te el luxe de deixar-te endur per aquell toc de bogeria que
tot humà porta ben endins.
Conclusió
banal i tesis no resolta. Efectivament, lector atent, aquest és l’escrit d’algú
que fa vint anys i està tan ple de dubtes com ho estava en complir-ne deu i com
ho estarà en complir-ne trenta. No et preocupis i deixa’l que es perdi durant
un segons, no fa mal a ningú. Perquè,
estimat lector, encara que et pugui semblar contradictori, aquest jove
estudiant de periodisme, blogger i cinèfil novell, aquest personatge curiós amb
perilla i una mata de pèl que mai sap com li queda, miop, obsessiu al més mínim
detall, de caràcter canviant i mandrós amb els treballs, pot afirmar una única
cosa: aquest camí desconegut i incert que està seguint és el seu, i està
content d’estar-hi caminant. La vida és un passeig, una simple caminada. El
futur l’escriuré cada any, cada moment, cada instant. L’escriuré quan es
presenti.
5 comentaris:
Escrius de puta mare i, entre tu i jo, estàs molt bo!
Escrius molt bé! Tens algun llibre o narració publicats?
Escribes muy bien. Tu auto-descripción es buenísima. Digno de tener una conversación contigo. Espero que actualices pronto.
:) 20 anys...
molt contenta d'haver-ne compartit uns quants amb tu!
ja s'acosten les meves vacances, espero veure't algun dia!
Publica un comentari a l'entrada