Aquella casa antiga

Vet aquí una casa camuflada enmig la foscor d’un bosc d’avets perdut en un país molt llunyà. Un camí destartalat i ple de petites pedres condueix, serpentejant, cap a una porta de roure centenari, verda, descolorida pel pas del temps. De la fusta masegada en pengen trossos de pintura i el caminant agosarat ha de vigilar de no punxar-se els dits amb les múltiples estelles que l’adornen. L’aguanta una única frontissa però segueix fermament tancada. Cap pom l’adorna, l’única forma d’accedir a l’interior és enfonsant-la.

Però el viatger és caut i vol trobar solucions alternatives. Sempre hi pot haver aquella finestra de porticons trencats i oberts, a la mercè del vent que tothora bufa en aquesta contrada. Una esquerda a la paret queda descartada, els murs són de pedra negra i encaix perfecte, l’arquitecte que la dissenyà no va deixar ni una sola fissura a la vista i el poder amb què els va dotar els ha fet restar impenetrables. Què amaguen? La ment de l’aventurer s’omple de preguntes i el desig de respondre-les és massa fort, massa corprenedor. L’ànsia se n’apodera i busca neguitós un accés transitable. Ànima humana corrupte i vanitosa, aventurer descuidat, que vols entrar en una casa ombrívola que et mira altiva des de la immensitat de la seva història.

Acaba el tomb i res. Barrada. Fins la teulada sembla dissenyada expressament per evitar l’entrada de l’indesitjat: extremadament inclinada, amb les teules col·locades de tal manera que només poden ser arrencades de forma conjunta. Camí segellat. La porta tancada és l’única via possible. Llavors se n’adona: el vent ha parat, expectant; els ocells no s’atreveixen a piular i el temps sembla haver-se aturat en una fotografia d’estranya quietud. Tremolós, el viatger intenta no fer-ne cas i es prepara per esbotzar la fusta. El primer cop no produeix el menor efecte, la fusta ni trontolla, l’única frontissa que la sosté aguanta sense queixar-se. El segon, el tercer i el quart tenen el mateix resultat. L’ànsia cedeix el pas a la depressió i el caminant es comença a preguntar si tot plegat mereix la pena. Al desè intent refusa i fa mitja volta, però no ha fet ni tres passes que la porta cau amb un so sord. La depressió es torna por, fa mitja volta i esguarda amb respecte: un requadre de foscor insondable li retorna la mirada. “Què faig?” Però no tirarà enrere si el camí la dut aquí, així que sospira profundament i s’hi dirigeix amb prudència. La negror sembla engolir-lo i, de cop, es troba dins la casa...

...I el Tot se l’emporta. Sons. Colors. Imatges fogasses de coses que van ser i retalls de moments que seran. Música i silenci. Crits esgarrifosos i rialles de felicitat incontrolable. El Tot i el Res. Brutícia i netedat. La casa és buida i petita, però a la vegada gran i complexa, plena d’un món difús i inconcret de paral·lelismes que reboten, es mouen i transformen. “Viatger incaut”, sembla mormolar “que has accedit a un lloc inaccessible i has volgut corrompre amb humanitat el temps, el món i l’esperit que aquesta edificació manté. Humà ansiós, ànima banal que mai més veuràs la llum del sol. Dorm, sigues part del Tot, suma’t al Res. Moriràs i viuràs i seràs jo, com jo he estat tu durant tots aquests anys.”