18 de març de 2012

Untouchable




Apareixen els crèdits. Notes de piano. Uns segons de silenci absolut i la sala esclata en un gran “Oooixxx” comú. S’alcen els primers culs inquiets, els típics “Ni fu ni fa” o “He dormit tant bé!”. Els plorosos i emotius tarden un pèl més i obstaculitzen el pas als primers. “Que bonica!”. Una parella es fa un petó i, per fi, la sala comença a buidar-se. Rere queden els crèdits finals, immutables a tanta remor i acompanyats per les últimes notes del piano de’n Ludovico.

Surto amb les mateixes sensacions de quan vaig veure “The Bucket List”: Commogut. Dues hores abans entrava a la sala esperant trobar un conjunt de gags més o menys connectats, on el dramatisme i eix de la història quedarien relegats en un segon pla de camí cap al tercer. Dues hores després en surto amb les bones sensacions d’un film que sap combinar la mesura justa d’humor amb la mesura justa de dramatisme i realitat.

Un multimilionari paraplègic, en Philippe (François Cluzet) busca un ajudant, algú que faci la funció dels braços i cames que ell no té. Acaba contractant en Driss (Omar Sy), un expresidiari reincident de barri marginal i la persona menys preparada de la llarga llista de possibles treballadors. Al contrari del que es podria esperar, la diferència de caràcters, gustos i classe social els acaba unint amb un vincle irrompible... intocable.

El guió parteix del contrast entre tots dos personatges per generar els gags i l’esquelet de l’argument: Vivaldi contra Earth Wind and Fire, les bones maneres contra formes més directes, el què s’ha de fer contra el què es vol fer, les cames i braços contra el pensament racional. Vet aquí “quid” del film. Un eix que condueix tant cap a riallades incontrolables com cap a l’aparició d’aquella maleïda i punyetera llàgrima de “Ai! m’ha entrat una brosseta”.

Guió apart, el segon gran puntal de la producció és la banda sonora. El piano de Ludovico Einaudi no deix esquerdes que valguin, sembla preparat expressament per aquesta pel·lícula. Compassos directes, melodies harmòniques i notes que generen un núvol de tendresa al voltant de tota la narració. Sense aquest piano el guió canviaria, potser ni tan sols funcionaria. Genial.

El tercer puntal és l’actuació dels actors protagonistes. Fresca i sincera la d’Omar, admirable i dramàticament versemblant la de François. Exprimeixen el guió i s’adapten perfectament als personatges. Els fan reals. Bravo pels dos!

El quart i últim puntal. La combinació d’una fotografia minimalista molt ben aconseguida i un muntatge precís. Des de la persecució de la primera seqüència fins al darrer pla, un treball polit i molt correcte que ajuda a donar forma al conjunt.

Untouchable és una pel·lícula de masses, això és innegable. Com diria el meu professor d’història de secundària, ho dóna tot “mastegadet”. Només cal obrir els ulls i captar imatges, el cervell fa la resta sense esforç. Això la fa menys mereixedora de ser considerada una bona pel·lícula? Al meu entendre, no. Vaig sortir de la sala commogut, després de veure un treball sobri, digne d’elogi i al qual poso bona nota. N’hi ha més que suficient.

Molt recomanable!

2 comentaris:

Marc Andreu ha dit...

Bon post Arnau !

Arnau Castro ha dit...

Gràcies Marc!

Publica un comentari a l'entrada