7 de març de 2012

Un motiu prou lògic


Català. La llengua de Catalunya, parlada des de temps immemorials, una llengua llatina amb més antiguitat que l’espanyola. Castellà. La llengua d’Espanya, també d’origen llatí, amb molta història i un llegat cultural immens. Catalunya forma part d’Espanya, ens agradi o no. Així doncs, Catalunya té dues llengües oficials que (en teoria!) haurien d’estar en igualtat de condicions: català i castellà. Fins aquí correcte.

Així doncs, a les aules s’hauria de treballar amb les dues llengües, no? Hauríem de deixar que cada alumne elegís la llengua amb la que es sentís més còmode, no?

Eps! No tan ràpid. Efectivament, la lògica simple i dura ens porta a pensar en una igualtat lingüística. Però espereu un segon i mirem més enllà, que les coses no són tan senzilles: circumstàncies i situacions! Analitzem-ho.


Catalunya subordinada

La subordinació del nostre país a un estat com l’espanyol fa que el català quedi rellevat a una segona posició i perdi força tant a nivell nacional com internacional. Al Congrés dels Diputats, per exemple, no se’n permet l’ús. Curiosament la situació canvia al Senat, on fins ara sí que s’acceptava el català, tot i que el PP ja ha anunciat que volen suprimir-lo (degut al cost de la traducció i la simple lògica, diuen).

Però no anem tant amunt! Si cerquem per òrgans més propers als ciutadans, ens adonarem que el castellà és líder arreu: el cinema,  l’etiquetatge de productes, la retolació de cartells, la justícia... el percentatge de català en aquests àmbits és minúscul, mentre que el castellà sembla imposar-se cada dia més (trobar un xofer d’autobús, un botiguer o un secretari de qualsevol entitat que, essent a Catalunya, se’t dirigeixi en català, comença a ser difícil, massa difícil).

Tot plegat fa que molts catalans i emigrants a Catalunya es plantegin: per què coi he de parlar en una llengua que només em provoca molèsties, si amb el castellà en tinc prou i de sobres per arribar a tots els estaments de la societat?

I vet aquí que el català disminueix. Per la simple lògica.


Català a l’exterior

El castellà el parlen uns 358 milions de persones arreu del món, és la segona llengua més parlada del món (The Ethnologue, 2011). El català el parlen 11 milions i mig de persones distribuïdes a l’Estat Espanyol i per un parell (com a molt!) de poblacions de fora del país.

Podem afirmar, valgui’m la redundància, el següent: el català no es parla fora d’Espanya. Ras i curt.


Conclusió

Si Catalunya no defensa la seva llengua mitjançant polítiques d’immersió lingüística, lleis que busquin augmentar el nombre de pel·lícules doblades en català o que obliguin la utilització de la llengua en les empreses que operin al país, el català desapareixerà. El castellà acabarà absorbint la nostra llengua i aquesta es convertirà, en paraules del meu professor d’història, en una “tecnologia obsoleta”. I això passarà! I aquesta és la gran raó que ens porta a defensar-lo amb ungles i dents.


És lògic, no?



Ps: L’apunt incòmode és la solució miraculosa i definitiva:  l’autodeterminació de Catalunya. El català passaria a ser obligat i única llengua oficial, per la qual cosa la gent no tindria més remei que admetre-la, aprendre-la i assumir-la com a única. Però bé! Això és una altra història...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada