19 de febrer de 2012

Sunset Park



La bellesa a vegades no es troba en el contingut sinó el continent. Quan un escriptor s'asseu davant d’un paper, abans d’escriure la primera paraula, la primera lletra o posar el primer punt, ha de fer un acte de reflexió: “Ja tinc la història, genial. Sé com acabarà, qui morirà, qui viurà, amb qui es casarà el protagonista i qui serà l’assassí (el majordom?). Però ara... ara l’he d’escriure.” Primera persona? Tercera? Abuso de la veu activa o em baso més en la passiva? Narrador omniscient? Diàlegs en veu directe o indirecte? Moltes, moltes preguntes que necessiten resposta. Perquè l’objectiu d’un bon relat, més enllà de la qualitat de la seva història, és aconseguir que el lector no s’adoni que està llegint.

Eps! Això es mereix un paràgraf nou: un argument no es llegeix, es viu. En realitat el lector no és tal. És un ésser extern que recorre una història de la mà de l’escriptor. Ha d’entendre les situacions que se li proposen, les ha de viure. Ha de sentir les sensacions que l’escriptor li vol transmetre com si la seva pròpia història i vida estiguessin escrites en aquelles pàgines. Llavors, i només llavors, un relat té sentit complet.

Paul Auster ho entén i ho aplica (s'ha de dir que juga amb avantatge: és poeta). Despulla el text d’aquells elements imprescindibles i articula tota la narració al voltant de les sensacions que vol transmetre’ns. I ho aconsegueix.

Miles Heller és un jove tancat en si mateix, carregat d’un sentiment de culpa que no el deix ser feliç. En el seu moment va decidir trencar amb tot i fugir del seu entorn, marxant de Nova York, abandonant els pares, per buscar un puntal que li torni sentit a la seva vida, un puntal que troba en forma d’una noia molt més jove que ell, la Pilar. I les coses comencen a prendre color. Però de sobte, i sense voler-ho, es troba vivint en una casa ocupa de Sunset Park, altre cop a Nova York. I per fi té l’oportunitat de recuperar tot el que va perdre.

I després hi ha els altres. Els habitants de Sunset Park. Tots amb les seves pròpies pors, els seus sentiments i un camí que han de recórrer. Després hi ha els propis pares de’n Heller, l’actriu d’èxit i l’editor amb el matrimoni que fa aigües. La seva història es combina i complementa, tots amb conflictes interns, tots amb la necessitat de canviar la seva vida. Un puzzle enorme les peces del qual s’ajunten per mitjà d’una pel·lícula: “Els millors anys de la nostra vida”.

Si s’hagués de trobar una definició de diccionari per la novel·la, aquesta seria: La recerca de la felicitat i la lluita per trobar la pau interior.

Aquest és l’argument. La base. El continent no existeix, no com el podríem entendre. La bellesa de la novel·la radica en que la forma es plega davant de la història i això, encara que sembli contradictori, converteix aquesta forma en quelcom digne d’admiració.

Altament recomanat. Una novel·la que em deix amb moltes ganes de llegir més obres del senyor Auster.

1 comentaris:

Marta Arjona ha dit...

el tinc a la llista de llibres per comprar!!!! a veure si tinc temps i el puc llegir abans de l'estiu!

Publica un comentari a l'entrada