8 de febrer de 2012

Ella

"És ella? No, em dec estar confonent, no pot ser-ho.... oh merda sí, sí que l’és..."


Es sent atrapat, paralitzat en un moviment continu al bell mig d’un carrer de la capital. El seu cos ha quedat completament garratibat, la seva ment totalment buida, com si el terbolí de pensaments que sempre l’envolta s’hagués esvaït per uns instants fatals. Els passos el menen endavant sense cap mena de pietat. S’hi acosta.

Pas, pas, Pas, pas...

L'única melodia que l’acompanya és un retruny incessant i escandalós. S’adona amb espant què el qui la produeix és el seu cor, més enllà de tots els tòpics, i desitja no haver llegit mai aquella novel•la romàntica.

Es creuen.

El món s’atura, el temps es transforma en una cosa irreal i palpable, l’univers en pes s’encalla en un últim batec del seu cor. Pànic, terror. Suor freda. La realitat es distorsiona, es plega en si mateixa i s’estreny amb llaç agònic. Les pupiles es dilaten i el cervell arriba a creure que allò és la fi de tot.

Passa de llarg.

I la normalitat, per estrany que pugui semblar, torna. El cor batega ràpid i el cervell s’activa de nou. És com... sabeu el final de les tempestes? Quan el món es recupera amb una calma fictícia i tot queda sembrat per les restes del temporal? Doncs el mateix, idèntica sensació.

Esbufegant i panteixant, s’obliga a parar en un portal. Treu un mocador amarat de mocs i se’l passa, com pot, per la cara. Intenta recuperar la respiració mentre posa en ordre els seus pensaments: “no hi pensaré més, no hi pensaré més, no hi pensaré...”. S’adona que els vianants se’l miren amb estranyesa. “A la merda. A la merda tothom”.

Es posa la mà a la butxaca i treu aquell mòbil vell i antiquat. Tremolós, punteja quatre tecles i, amb una certa sensació de tranquil•litat, se’l duu a l’orella. Espera pacientment que contestin sense adonar-se que ha anat lliscant per la paret fins quedar-se assegut al terra.

“Digui?”

“Sóc jo...” La veu el delata.

“Era ella, no?" Silenci.  "T'ha dit res?”

“No”

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Cada cop que llegeixo algun relat teu, aconsegueixes que marxi d'aquest món i que m'imagini paraula per paraula, allò que escrius. I, el que és més difícil, que ho senti. Felicitats, Arnau!

I, per cert, a més d'un ens ha passat aquesta situació i, malgrat la indiferència d'altres, ens és impossible no pensar-hi.

Arnau Castro ha dit...

Comentaris com aquest t'alegren el dia i quasi la setmana sencera. M'alegro molt que t'hagi agradat la història i em satisfà veure que pot transmetre tant!

I ben cert, aquest tipus de situacions passen sovint, malauradament, i la història no deix de tenir algun punt de realitat.

Gràcies pel teu comentari, anònim!

Publica un comentari a l'entrada