22 de febrer de 2012

Clavat



“Voleu dir?” havia dit tot murri. O això m’han comentat. Des de la ombra, amb el braç alçat, completament tranquil, somrient i envoltat per cinc o sis homes. No em saben dir un número exacte. Però el cas és que no calia arribar a aquest extrem. Hi ha mètodes, els ensenyen solucions i recursos, no? Es podia evitar...

El seu cap no funcionava com els altres. Això no implica que, necessàriament, funcionés malament. Simplement diferent, seguint un camí que no és l’habitual. Una desviació que el feia molt més ràpid a l’hora de prendre decisions, el tornava impetuós, irascible i molt poc donat a la reflexió. Treure’l de polleguera era senzillíssim, simplement calia una guspira que encengués el foc i ja no hi havia forma humana de parar-lo. Ell era així. Ara bé, mai a la vida (i remarco aquest mai) havia conegut ningú tan rendit a la cultura i a la saviesa, que parlés amb tanta profunditat del món.

“Mira això” Em va dir una vegada des del darrere d’aquells cabells llarguíssims i greixosos, mentre es treia el porro dels llavis. “Mira el Sol, tan lluny, a 150 milions de quilòmetres de la terra.” Tristesa als ulls. No el vaig entendre. “Tan lluny i, a la vegada, tan pròxim... en realitat, si tenim en compte les distàncies a l’univers, el Sol podria estar a aquella cantonada”. Calada. Vaig mirar la seva mà estesa i la seva cara de satisfacció mentre exhalava el fum enmig de la barba. De sobte es va posar a riure. Ho recordo clarament. És la rialla més clara i trista que he sentit mai. “Sóc tant lluny com aquest sol, i a la vegada estic aquí. Sé que hi sóc, però a vegades ni jo mateix em trobo de tant lluny que em sento... sóc a anys llum”.

Ets al terra, ajagut. Curiosament, molt més pròxim del que mai has estat. Morts tots som iguals, sigui quina sigui la forma de morir. Tu també. La sang que et raja de cadascun dels forats de l’esquena no et fa diferent. Ets com tothom, no te n’adones? Idèntic. Clavat. Ni la pistola de plàstic que aguantes amb la mà, ni el somriure trencat dels teus llavis et diferencia de mi.

Li haurien pogut dir que baixés el braç. L’haurien pogut dur a un psicòleg i sotmetre’l a un tractament adaptat, no hi havia cap necessitat de disparar. La pistola era de plàstic. Et miro i per un instant terrible el teu somriure sembla eixamplar-se. Clar, ja ho entenc... tu ho volies així, volies ser un màrtir. Morir diferent per fer entendre que no ets com els altres, que ets el Sol, que ets a 150 milions de quilometres d’aquí.

Però ets al terra de la Terra.

Ajagut

Mort

I ets igual que tothom. 

1 comentaris:

Anònim ha dit...

"Ni jo mateix em trobo", ni nosaltres mateixos trobem el nostre sentit de la vida, reflexionem i ens trobem tan sols. La vida pot ser meravellosa i pot tenir moments molt durs. Tots som iguals i acabarem al mateix lloc, certament.

Felicitats per aquest relat, un cop més! I per l'anterior post també, que l'acabo de llegir i, tal i com ho has relatat, potser m'animo a llegir el llibre.
Salut!

Publica un comentari a l'entrada