5 de febrer de 2012

Steve Jobs


No m’agraden les biografies. Voler analitzar la vida de tal o de qual, saber què va fer en la intimitat o com va aconseguir arribar a ser qui va ser no és sinó una desmesurada forma de voyeurisme. L’enveja, sana o no, i la curiositat que -com humans que som- sentim, ens impulsa a voler saber més d’aquells que es van fer famosos. Vet aquí les biografies i vet aquí la premsa groga. En realitat tot plegat és pura fal·làcia: el camí que segueix cadascú és fruit de l’atzar i potser (només potser!) del destí. Per molt que ens amarem dels errors i vivències d’altres, els nostres respectius camins no seran menys tumultuosos i les nostres metes, millors o pitjors que les seves.  

Deixem de banda les reflexions. He llegit una biografia, i m’ha agradat.

Apple. Una empresa informàtica que ha aconseguit ser capdavantera en  tots els productes que ha creat (o en la gran majoria). No cal que pregunti quanta gent vol un IPhone o quants donaríeu tres dits per un IMac. Amb més menys raó serieu molts. Però quants coneixeu realment el què ha portat l’empresa a ser el què és? Ben pocs. Són coses que veiem a la llunyania i que no ens interessen. Escrivim amb un portàtil sense pensar la història l'ha dut a sortir al mercat i parlem per un mòbil sense conèixer res de qui el va dissenyar. I ens és absolutament igual.

Steve Jobs. El punt de vista canvia després de llegir la magnífica biografia de Walter Isaacson. Tot té el seu camí. Els noms no es creen sols, algú els ha portat on són: Jobs era un home dominador, intel·ligent, amb una gran imaginació i molt poca sensibilitat per tractar amb la gent. Havia estat Hippie, consumidor habitual d’àcid i durant molts anys va sostenir una teoria segons la qual no calia dutxar-se per anar net. Però el dia de la seva mort el van plorar milions de persones i el llegat que ha deixat a la tecnologia és innegable. Ell era Apple, i Isaacson ens ho demostra. No espereu aventures ni acció, sinó quelcom molt més admirable: la història d’un home que va saber arribar allà on volia arribar. 


«M’agrada pensar que alguna cosa sobreviu després de la mort. És estrany pensar que un acumula tota aquesta experiència i, potser, una certa saviesa, i tot plegat senzillament desapareix. Per això, vull creure realment que hi ha alguna cosa que sobreviu, que, potser, la consciència perdura»

Va romandre en silenci una llarga estona. «Però, per una altra banda, potser sigui com un interruptor – va dir-. Fa clic, i ja se n’ha anat.»

Va callar un altre cop i va esbossar un lleu somriure. «Potser per això mai no em va agradar posar interruptors als aparells d’Apple. »”

1 comentaris:

Marta Arjona ha dit...

L'afegeixo a la llista de llibres per llegir! Molt bona entrada Arnau!

Publica un comentari a l'entrada