12 de gener de 2012

Tres mitjons

Era un 12 d’Octubre. Feia un dia gris i molt, moltíssim vent. Dalt d’una teulada, tres mitjons onejaven incessants.

L’Andre s’ho mirava, inquiet. Era paleta. Aquell dia havia arribat a casa rebentat, completament esgotat. Tenia butllofes als dits i la cara torrada al sol. Només volia estirar-se al llit i dormir, però a la cuina l’esperava una panera plena de roba molla amb una estranya similitud al K-2. Mala sort. Havia mirat la seva dona amb cara suplicant, però els ulls de l’Alessia no admetien rèplica: “T’he avisat avui al matí! No te n’escaparàs pas!”. Així que, resignat, havia agafat els auriculars AKG nous de trinca, havia seleccionat un disc a l’atzar de “The Chieftains” i s’havia encaminat cap a les llargues escales que duen al terrat.

I allà hi havia tres mitjons.

Sols i junts. Estaven situats en el mateix cable d’acer, a la primera fila, separats entre ells per distàncies exactes. Eren idèntics, de color negre, completament llisos i de teixit senzill. Les tres pinces eren vermelles i es veien gastades per l’ús. Semblava que portessin anys allà.

Es movien.


L’Andre no podia apartar-ne la mirada. Aquells mitjons semblaven tenir vida. Eren animals vius, famolencs, que es retorçaven  de dolor intentant alliberar-se d’unes cadenes que els empresonaven. La seva dansa agònica al ritme del vent era fascinantment captivadora. Irradiava una màgia rabiosa de patiment.

Els minuts passaven. Els ulls del paleta s’anaven envermellint per moments. Ja no notava les butllofes de les mans, ni el pes de la panera que duia al braç esquerre. La música ressonava als seus timpans sense provocar cap reacció. Estava totalment absort. No es va adonar ni del sol que disminuïa, ni dels núvols que començaven a aparèixer al cel, ni de la gota que es va estavellar a la punta del seu nas. Sense adonar-se’n, va deixar de ser ell. La seva consciencia va saltar del seu cos i la seva ment el va empènyer a sumar-se a aquella insòlita dansa. La realitat va esdevenir somni, i el somni, patiment.

Quatre mitjons negres onegen en un cable d’acer.

4 comentaris:

TAQUI ha dit...

Això es collita pròpia o un fragment d'alguna obra??

Una abraçada!!

Arnau Castro ha dit...

És de collita pròpia Taqui!

Octavi Bono i Gispert ha dit...

Molt bé ! i de fons els Chieftains per arrodonir-ho...

Marta Arjona ha dit...

M'encanta! Una de les teves millors entrades!

Publica un comentari a l'entrada