22 de gener del 2012

The Descendants

Una bona pel·lícula ha de ser rebuscada, d’argument complex, amb girs argumentals i moltes històries paral·leles? Tendim a pensar-ho. Agafem aquesta complexitat i la traduïm com a cine bo, cine “que fa pensar”, i neguem que qualsevol altra cosa diferent pugui tenir un mínim de decència. Si no l’entenem, ens refugiem en un “era dolenta”.


"The descendants" ens demostra que les coses poden ser diferents. Que una pel·lícula pot ser ben simple, lineal i tenir, malgrat tot, una profunditat i un rerefons difícils d’imaginar.

Matt King (George Clooney) és un home normal, casat i amb filles. Però la vida mai és fàcil: la seva dona ha quedat en coma després de patir un terrible accident aquàtic, les seves filles no li fan cas ni li tenen el més mínim respecte i es veu obligat a vendre unes possessions hawaianes que havien pertangut a la seva família durant segles. Un panorama trist que s’agreuja quan ha d’afrontar una trista descoberta...

Alexander Payne ho dirigeix amb un estil propi, sublim. Es nega a considerar aquest argument un drama i remata cada element amb una nota d’humor. Dota a la pel·lícula d’un ritme gairebé musical, un tempo metòdic que transmet més del que grans arguments podrien aconseguir. Acota cada imatge, cada gest i entrada del guió a un total del qual no pots ni extreure ni afegir res, un puzzle on cada peça encaixa perfectament amb les altres.

És un film visual, on l’espectador s’ha de deixar endur per cada escena, cada pla i cada nota de la seva banda sonora (composta, només, per temes Hawaians). No espereu explosions, grans diàlegs o dramatisme rebuscat. Trobareu una poesia a la vida que busca l’essència del que és una bona pel·lícula. Un film on tècnica i argument s’uneixen a la perfecció per crear un quadre emotiu de gran bellesa visual (i potser, també, espiritual). 

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Arnau t'he de felicitar per aquesta crítica que has fet d'una gran pel·lícula. Tenia ganes de veure-la, però llegint aquestes paraules que has posat, ara en tinc la necessitat!!

Crec que ja has trobat el camí cap a on t'has de dirigir.

Gran entrada!!

Una abraçada

Arnau Castro ha dit...

Moltes gràcies Lluïsa! Em sembla que la pel·lícula t'agradarà. Quan l'hagis ja la comentarem!

I la veritat és que últimament estic més enganxat al bloc que mai. També s'han incrementat les visites, i això sempre és una motivació extra.

Ens llegim!

David Moragas Llevat ha dit...

Genial la crítica Arnau! veig que coincidim en molts aspectes, me'n alegro que t'agradés el film. Ara m'han agafat ganes de completar la filmografia del director! Una abraçada,
David.

Arnau Castro ha dit...

Gràcies David! Jo també faré una mica de recerca filmogràfica del senyor Alexander Payne, a veure que trobo...

Ens llegim!

Publica un comentari a l'entrada