21 de gener del 2012

Pa Negre

Pa Negre, (Black Bread en la seva traducció anglesa) ha superat totes les expectatives en una cursa de premis que només s’ha vist frenada per l’eliminació als Oscars. La cinta de Vilallonga ha despertat molt interès i bones crítiques... però a mi m’ha mancat alguna cosa.


Potser en la producció...

No. No ha fallat a nivell tècnic: fotografia excel·lent, amb plans ben aconseguits i una estètica i lluminositat de tons foscos i marrons que retrata l’època millor que una fotografia. La postproducció és més que correcte (en destaco la presentació del títol i dels crèdits finals). La banda sonora... bé, simplement funciona,  però l’obra de José Manuel Pagán no sobresurt en cap moment.

El conjunt: bo. No és aquí on em fallen els esquemes.

O en l’argument...

Inici espectacular, inesperat. La pel·lícula comença amb un tempo ràpid i trepidant que enganxa des del primer segon... però que es dissol a la mitja hora. Per què?

Tot l’argument es desenvolupa al voltant de tres escenes clau (la més coneguda: el cavall caient pel precipici), de gran potència visual i treballades al detall. Magnífiques. Marquen el pas d’un capítol a l’altre i serveixen per estructurar el guió sencer. Aporten coherència i una certa acció.


Però la base del film és la psicologia canviant del seu protagonista, l’Andreu (Francesc Colomor), l’evolució del qual va estretament lligada a les escenes anteriors. No vol ser com els seus pares, es nega a viure en l’entorn de misèria terrible que la seva família sembla acceptar com a bo. Allà on mira només hi veu mentides, animalades, bestialitat i injustícia. Les seves vivències el porten a madurar en 108 minuts. Ell és qui dóna força a la pel·lícula, qui dirigeix tot aquest concert. Fins i tot podríem dir que ell és la pel·lícula, perquè més enllà del seu personatge hi ha poc més que aire inflat.

Paral·lelament trobem la història de la Núria (Marina Comas, en una actuació esplèndida). Aquí sí, els esquemes es perden. Sembla afegida amb calçador. L’únic que aporta de positiu és un element més en la llista de situacions que fan canviar l’Andreu. La resta: violacions, acceptació i bogeria... No acabo d’entendre quin objectiu té,  però em sembla prescindible completament.


I la resta? Personatges plans: una àvia que encarna la bondat, un cosí simpàtic, una tieta soltera i una altra amb mal caràcter, un pare condemnat, una viuda boja i una mare que accepta el món en el que viu sense queixar-se. Les actuacions dels respectius actors són correctes en termes generals, tot i que l’exagerat dramatisme d’algunes actrius (com Nora Navas) fa perdre certa credibilitat als seus personatges. Les seves històries no arriben a colpir.


En conjunt, potser portat per les excessives expectatives, la sensació a l’acabar el film és agredolça. “Esperava més” és la frase que millor ho defineix. La pel·lícula és un èxit si entenem que només se’ns vol donar a conèixer la vida miserable dels pagesos a l’acabar la Guerra Civil. Un retrat no ho faria millor. Però la història de l’Andreu i tots els conflictes familiars que l’envolten no ha aconseguit transmetre’m res més profund que no pugui ser traduït amb un simple: “Oh, vaja”.


Ps: Recordo! Visió d’aficionat. Opinió subjectiva respecte el que jo considero una bona o mala pel·lícula. En aquesta crítica no hi ha afirmacions dogmàtiques!

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Black Bread, que huevazos tienes!!! Jajajja!

Unknown ha dit...

Suscric tot el que has dic. Jo també n'esperava més, i més després de la primera escena, que es espectacular. Els nens, estan sublims i la Nora Navas també, però més enllà, l'història no té res més, un retrat més de la Guerra Civil espanyola sense més ni menys.

Una abraçada

Unknown ha dit...

és curiós pq tenim una opinió força similar sobre la pel·lícula...

Publica un comentari a l'entrada