23 de gener de 2012

L’aparell que cantava històries escrites



Era allà, davant meu. Enorme i massissa, desprenia fred amb la seva sola presència. Quadrada i foradada, coberta de peces petites, brillants i rodones. Omnipotent. Plena d’una vida que jo només havia vist en fulls en blanc i llapis esmolats, cantava històries de tot tipus en un llenguatge silenciós que ressonava dins el meu cap. Imaginació? Dormia?  

Jo estava completament atemorit, mut d’espant. Què coi era allò? Era al meu despatx, sens dubte, portava treballant-hi des de 1890... però aquella màquina extraordinària que reposava sobre la meva taula no hi havia estat mai, semblava extreta de la primera novel·la que vaig escriure, “Danys materials”, quan no tenia ni deu anys. Res, això no ve al cas. Només era per comparar-ho, no cal que la llegiu. Els textos que publico  ara són un pèl millor.

M’hi vaig acostar mig de puntetes, amb por de despertar la bestia estranya que podia contenir. Era de metall lluent. Altiva i descarada, semblava mirar-me amb supèrbia des de la taula on descansava. Dormia o observava tots els meus moviments? Ni idea.

Un pas, un altre... pràcticament havia creuat l’habitació. La tenia a menys d’un metre, estirant els dits quasi la podia tocar. Tremolava. Què és això? Vaig estendre la mà. Suau de tacte i freda, molt freda, tal com m’esperava. Ni es movia ni es bellugava, evidentment. Això era només una personificació i prou, mai he pretès donar sentiments reals a màquines. Bé, a “Danys materials sí (de debò, no la busqueu). Però aquestes peces rodones, cadascuna idèntica a la següent, lleument enfonsades, de blanc immaculat amb una lletra gravada a l’interior, em meravellaven. Astorat les vaig repassar una a una, assaborint-ne el tacte, amarant-me del significat de cada consonant, de la suavitat de cada vocal: Q... W... E... R... T...

Un soroll. Aixeco el cap sobtadament i desperto del meu ensopiment. Res, l’ocell de cada dia, que s’entreté contemplant-me. Bon dia! Com? Bon dia?

Baixo el cap i miro la màquina d’escriure. M’hi havia adormit a sobre. Mare de Déu! Cada cop em passa més sovint, aquesta novel·la no l’acabaré mai. Estiro els dits, com un pianista, els poso sobre el teclat... i m’adono que el paper ja no és blanc. Està escrit.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada