L’enterrament i el fet d’honrar els morts ens determina com humans. És un dels primers trets que ens diferencien dels animals, i de les poques coses que totes les cultures i totes les civilitzacions han tingut sempre en comú. La raó d’aquest fet es deu, principalment, a la por a allò tant desconegut com és la mort i el més enllà. Ens espanta moltíssim! Tant, que l’honrem i procurem que les restes mortals dels nostres coneguts reposin amb la màxima comoditat possible.
Amb aquest sentit apareix el dia 1 de Novembre. Anem als cementiris i guarnim làpides, mausoleus i tombes. És el dia de fer dissabte. A més, és perfecte: Un dia de visita i ens en despreocupem fins l’any següent. El costum es converteix en una obligació que no admet rèplica. Perfectament planejat. El dia 1 de Novembre recordem els qui ja no hi són, però ho fem a la manera del ciutadà modern.
La tertúlia necrològica
I comença la festa social. Els cementiris són plens, la gent parla i discuteix sobre la vida. Les converses es succeeixen i de seguida es centren en la pròpia família: un grup de dones repassa el seu arbre genealògic fent tombs per entre mausoleus mentre un grup d’homes revisa cuidadosament les dates de defunció que troben al seu pas. És com ser en un museu macabre on les làpides fan al mateix temps d’expositor i de continent. Inconscientment, perquè no puc culpar a l’ésser humà d’una “pulsió” innata en ell, convertim la vida de tots els qui ja no hi són en conversa. Safareig d’1 de Novembre.
Partint de tota aquesta il·lusió, la vida en si mateixa acaba sent còmica. Vius, estudies, treballes, et busques un lloc al a vida, et cases (o no) tens fills (o no) i el resultat, sigui com sigui, sempre acabarà sent el mateix: ser el tema de conversa un 1 de Novembre.
Per descomptat aquí hi intervé un factor generacional. La nostra curiositat no és il·limitada, sinó que queda acotada per un marge lògic d’edat. Demanem actualitat. Parlem dels qui vam conèixer o d’aquells que eren vius mentre vivíem. La consciència i el record de qualsevol persona queda eliminat en un parell de generacions. Els noms s’esborren del gran cervell de la humanitat i desapareixen com si mai haguessin existit. Mentre siguis motiu de parla durant aquest 1 de Novembre existiràs, després, mare meva! Seràs una nota en una pàgina.
1 comentaris:
Doncs si, desgraciadament és així!! Per això crec que precisament ens fa por la mort, perquè no podem entendre el fet de deixar d'existir, perquè en el moment que ningú et recorda, ni que sigui un segons, ja no hi ets.
Bona reflexió!!
Publica un comentari a l'entrada