23 d’abril de 2011

Els cambrers de Cal Caliu

En una ciutat el nom de la qual no recordo, no fa molt que vaig anar a un restaurant d’allò més curiós. L’anomenaré, per prudència, “El Caliu”.

Cansats, assedegats i amb ganes de fer una pausa en el trajecte, decidim parar a una ciutat relativament gran i buscar-hi un restaurant. Ens mou la gana. No és una gran ciutat, té poca cosa especial o que la diferenciï de qualsevol altra: Carrer típics, que no saps discernir si estan bruts o nets, amb grans blocs de pisos i gent que passeja pel carrer com ho faria un ciutadà de Reus o Tarragona un dia festiu. Passen grups d’amics i veiem bars plens de colles bevent i rient. Molt normal tot.

Poc convençuts, seguim buscant on menjar. I és curiós, però em vaig adonar que, com més gana tens, més difícil és trobar un restaurant on menjar. Per què no hi ha vienas fora de Catalunya?

- Mira! I aquell d’allà? Té bon aspecte!
- Oh! Però si allà n’hi ha un altre!

Cert! Ens trobàvem amb una situació difícil, enmig de dos restaurants. A sorts va acabar imposant-se l’opció de l’esquerra, i vam entrar a “El caliu”. Tenia força bon aspecte, pintat amb una combinació de colors moderna i un cartell que hi encaixava perfectament... Ai, perdoneu, no vam entrar, ens vam quedar asseguts a una de les tauletes de l’exterior. Feia bon temps, ni fred ni calor, i al sol s’hi estava al cel. Els para-sols no eren propaganda de Fanta, sinó que semblaven comprades i d’una qualitat més que acceptable.

Tot semblava perfecte.

Però arriba el Primer. Un home de mirada perduda, cellajunta i de cara xuclada, amb nas de bevedor i dents que no sabien quin punt cardinal apuntar. Molt amablement ens para la taula. Em costa entendre’l. Parla una llengua estranya que combina sons guturals amb un castellà apagat i molt greu. Mentre trasteja per la nostra taula es fa un silenci sepulcral que esclata en una allau d’opinions tan bon punt torna al restaurant.

- L’heu vist?
- Li agrada beure, segur!
- I les dents? Oh... eren dents?

La conversa queda tallada amb l’arribada del Segon. Amb més llums que el primer i un aspecte gairebé ordinari ens explica i descriu els diferents plats a que podem optar. Demanem tots i ell pren nota.

El Primer ens porta els plats i em sorprèn encertant el que havia demanat cadascú. S’ha de dir, a favor del restaurant, que la presentació del menjar estava ben pensada, amb plats ben composats i de bon gust. Vam deduir que els personatges “bons” eren dins la cuina.

El Tercer ens deix bocabadats. De dins el restaurant en surt un home ben vestit i pentinat a qui no donem importància fins que es posa a tombar pel mig de les taules parlant per ell mateix i ensenyant unes dents que demostren el que passa quan estàs trenta anys sense rentar-les. Curiosíssim. No podem evitar algun somriure amagat.

- Tots són així? Aquest és el millor.
- Doncs per la decoració i el menjar ningú ho diria...
- Els bons estan amagats a la cuina, sinó no s’entén!

La conversa passa a ser monotemàtica, però és que el tema ho mereix. Ens dediquem a observar els tres personatges i comentar-ne similituds i diferències. Poden ser un grup d’amics que hagin muntat un restaurant? O simplement ajuden a canvi de mam?

El Quart. Espectacular, el súmmum, el més trist però malauradament el més graciós de tots. Primer no el vèiem. Engrescats amb la nostra conversa no ens vam adonar del qui seia a la taula del costat fins al cap d’una bona estona.

- I aquell?

Em giro i el veig: D’uns cinquanta anys, els cabells blancs completament despentinats, vestit amb un mono blau i duent un got de whisky a la mà, seia amb l’esquena totalment recta, mirant al seu voltant amb ulls sortints i somriure burleta. Em va recordar dues coses: un far al port, la llum del qual gira i gira, i una tortuga amb el cap alçat tot buscant menjar.

Ens mirem tots i somriem, la situació és còmica, però amb un punt trist. Estem callats durant el que queda de dinar. El segon plat (jo vaig demanar carn de vedella), deixava bastant que desitjar, però els personatges que teníem el voltant van fer que pràcticament m’oblidés del que em duia a la boca.

Acabem, finalment, i seguim el viatge. A la ment, una anècdota més.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada