1 de maig de 2011

Un inici

Una història que encara no he acabat. En penjo els primers paràgrafs:

Bogeria o imaginació?


Era en una habitació totalment blanca, sense cap mena de decoració o mobiliari exceptuant una gran taula de roure al bell mig i una finestreta petita i rodona a la paret que em quedava davant. La sensació que produïa l’estança era difícil de descriure: es diria que havia de ser tètrica i angoixant, però ben al contrari, la simplicitat i la blancor produïen un efecte estrany de tranquil·litat.

Canvio de paràgraf. Aquesta tranquil·litat se’n mereix un de nou, és massa complexa com per deixar-la en una sola paraula. Era una tranquil·litat intranquil·la, diria que estressant, encara que pugui semblar que em contradigui. Una cosa és tranquil·la quan t’allibera del cansament i et fa volar la ment, o això m’han dit sempre.  La sensació que em va assaltar en aquella estança era diferent: Em va buidar la ment i me la va omplir de dibuixos imaginaris, no creats per mi, sinó com si fossin imatges projectades en les parets blanques amb un projector d’última generació. La sala m’estava parlant.

L’home que estava assegut rere la taula no tenia res especial: Era calb, portava ulleres i vestia la tradicional bata blanca de qualsevol metge (sempre m’he preguntat el perquè d’un color tan avorrit). Em va recordar l’explicació que la meva mare em va fer el primer cop que vaig anar a una consulta i vaig arribar a la conclusió que es devia haver plantejat sortir en un diccionari de medicina com a definició de metge, perquè també portava un estetoscopi penjat al coll. Suava molt i es rascava la barbeta amb una mà gordeta: un tic nerviós, potser?

- Hola Manel.

Em van venir ganes de vomitar. Com podia ser que aquell home tingués una veu tan normal? Ni què fos feta per una pel·lícula! Les imatges de les parets van aturar-se un moment.


-  Hola Manel- va repetir, en un to una mica més elevat. Es va fregar la cara. Cada cop suava més.

“S’ha d’anar a revisar les ulleres” vaig pensar. No veia que l’estava sentint? Encara avui, quan penso en aquella cara no puc evitar preguntar-me on havia aconseguit el títol de metge aquell inepte.

- Hola- vaig dir secament.

Aquí vaig haver d’aguantar un somriure. La cara del meu interlocutor va semblar que xuclés tota la suor que la cobria. Fins i tot es va permetre fer-me una rialla! Vaig mirar al meu voltant i vaig veure que les figures i els personatges que apareixien a les parets començaven a girar cada cop més ràpid.

- Com estàs? Ara feia temps que no venies per aquí eh? Ja pensava que no em volies veure més. La teva mare m’ha dit que no menges. I això? Has de menjar noi, has pensat en el què....

5 comentaris:

marta_92 ha dit...

mmm...sembla interessant, per quan la continuació?

TAQUI ha dit...

És l'inici d'un llibre o que??
Molt bo l'escrit, enhorabona.

Arnau Castro ha dit...

Només és el començament d'una narració curta que vaig començar fa poc. A veure si l'acabo!

I no ho se Marta, potser si m'animo penjaré la resta un cop acabada. Ja veurem! (Per cert, els comentaris se t'han enviat bé, el que passa és que tinc el bloc configurat de tal manera que pugui moderar els comentaris que em fan. Si t'hi fixes, quan deixes un comentari et diu: "Pendent de moderació"

David Moragas Llevat ha dit...

Ei! és Stephen King total això! m'agrada moltíssim! Ara, però, m'agradaria saber com continua...! Vaig fent visites esponànies al Bloc, Arnau; m'agrada moltíssim!

Arnau Castro ha dit...

Moltes gràcies David! M'alegro que t'agradi, ja miraré d'acabar el conte i anar-lo publicant a trossos. I veig que m'hauré de llegir alguna cosa d'Stephen King si dius que s'hi assembla haha.

Per cert, quan hagis enllestit 1Q84 ja em diràs que t'ha semblat!

Publica un comentari a l'entrada