13 de març de 2011

"The End"

En Sam va sospirar profundament
-          Bé- va dir-, ja he tornat.

I ara t’has d’eixugar aquella llàgrima que tens a mitja galta. S’ha acabat una història de pràcticament nous hores de durada, de 1368 pàgines que pràcticament s’han escorregut de les teves mans. Has vist lluitar homes i elfs, has vist un hobbit debatent-se entre el bé i el mal, has vist ira i ànsia de llibertat i tot plegat t’ha portar a sentir por, alegria, ràbia i tristesa. Amb prou feines fa uns minuts que les lletres de “The End” eren a la pantalla i encara tens un cúmul de sensacions que t’obstrueix el pit.

Avui he vist, per enèsima vegada, la pel·lícula d’un dels millors llibres escrits durant el segle XX, el llibre d’un autor que va aconseguir donar vida a tot un món, dibuixant-ne la història, inventant-ne els idiomes i relacionant-ho amb el món en que vivim.

És curiós com un llibre o una pel·lícula pot arribar a dominar l’estat emocional d’algú i com pot, en canvi, provocar son o avorriment en algú altre. Molts veuen en aquesta història una bajanada monumental, sense cap mena d’interès. Molts es neguen tan sols a tocar el llibre per por a esser etiquetats.

Jo he llegit i vist el Senyor dels Anells incomptables vegades i la tornaré a veure una vegada i una altra. Perquè el que aquesta història transmet no es pot descriure amb paraules.


“I no us diré: “No ploreu”, perquè no totes les llàgrimes són dolentes”  

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada