Decidint una guerra

El Consell de Seguretat de la ONU es reuneix a Nova York. El tema: La intervenció a Líbia.

Els països es miren asseguts en rotllana. Esperen poder acabar amb aquesta reunió i anar a tombar, quin avorriment! Parla el portaveu de la Xina, el moderador de la votació i pregunta si algú vol parlar. França s’aixeca. El seu discurs és molt clar: Cal crear una zona d’exclusió aèria sobre Líbia per evitar que Gaddafi segueixi matant els seus. Cal assegurar el triomf de la democràcia al país i això comporta, inevitablement, l’ús de la força.

Ningú diu res, comença la votació. No ens enganyem, si us plau, el resultat es coneix amb antelació, l’únic objectiu del discurs francès era marcar distàncies, indicar qui havia mogut els fils. La resta, dramatisme pur.

10 a favor, 0 en contra i 5 abstencions.

Ara parla Estats Units, no es deix trepitjar. Aquí mana ell. Les seves paraules, una copia del discurs francès. Acte seguit tothom se’n va a casa seva, marxant tal i com han entrat. Cap mostra d’alegria, de ràbia, de res. Per què? Si només deu braços aixecats han decidit el destí de tot un país.

Arribats a aquest punt es reobre el tema de sempre: És necessària la guerra?

No em mullaré, no diré ni sí ni no. Però posem-nos per un moment a la pell d’un Libi: He sofert anys i anys de repressió violenta, de democràcia fingida, de censura, d’opressió, vivint un clima similar al que es vivia a Espanya durant el franquisme. I un dia veig com la gent es cansa i decideix posar-hi fi. M’uneixo a les manifestacions. El règim no ho accepta i elimina qualsevol via pacífica d’enteniment. He de callar i tornar a viure aquesta tensió? He de tornar a sentir-me pressionat ara que havia tastat el gust de la llibertat? No. No queda via pacífica, la violència és la única sortida. Però no ho puc fer sol.

Els països internacionals tenen molt més interès que l’humanitari en la intervenció de Líbia, per descomptat. Parlem d’un dels principals productors de petroli. Però jo sóc un Libi i  aquesta ajuda m’acosta a la llibertat. 

La resta m’importa molt poc.