19 de febrer de 2011

Reus-Tarragona en Hispano Igualadina

- Perdón, vosotros fumais maria?

Ens mirem amb cara d’interrogació.

- No! – responem a l’uníson.

- Ah... pues habría jurado que tu fumabas – diu el ionqui al meu company – por las rastas.


Pujar al bus que porta a Tarragona és una experiència surrealista i depriment. L’anterior situació, viscuda avui mateix, no és més que un exemple (potser el més exagerat que he viscut) de l’ambient que es respira als busos. Em fan adonar de la cultura i nivell d’estudis, ja no dic d’intel·ligència, que hi ha al nostre país, i temo que tot plegat no sigui un exemple a petita escala del conjunt total.

Més divertides i interessants, sociològicament parlant, són les converses que es poden escoltar durant la mitja hora de viatge. Escoltar-les és entreteniment assegurat per tot el trajecte i una bona dosis de preguntes pel recorregut a peu cap a la universitat. La llengua que es fa servir, com no, és el castellà. I els temes són d’allò més variats: Un dia sentia un noi explicar a la seva companya de seient que “los xungos” del seu barri no el podien pegar perquè ell s’hi tornaria amb l’ajuda dels seus amics. Durant una altra tornada a Reus m’arribaven les veus de dos nois explicant-se les vivències al reformatori i la seva posterior reintegració a la societat: un estudiava i l’altre treballava. Recordo també algú parlant pel mòbil sobre uns portàtils nous que li havien arribat, de segona mà, que estaven en molt bones condicions i que sortien molt bé de preu. En fi, es podria escriure un llibre sobre totes les converses que es senten al bus.

I més enllà de la condició social o el nivell d’ensenyament que aquestes reflecteixen, hi ha la qüestió de la llengua: En la immensa majoria d’aquestes converses s’empra el castellà. En alguns viatges tinc, fins i tot, la sensació d’haver-me traslladat de país, ja que puc arribar a sentir més gent parlant en àrab o italià que no pas en català. De debò que el castellà està perseguit? Algú hauria de dir als d’Intereconomia i als espanyols en general que agafessin un bus Reus-Tarragona, estic convençut que callarien, astorats. Potser es farien independentistes i tot.

Aquests viatges han estat com una gerra d’aigua freda al cap. Com podem parlar d’independència o d’impulsar el català quan en hi ha moments del dia en que sento de tot menys la llengua d’aquí? Com podem parlar de país avançat quan les converses que m’arriben anant sol al bus reflecteixen un nivell educatiu tan baix? La flor i nata de la societat agafa el bus amb mi cada dia i jo no puc fer més que escoltar-los amb atenció. Encara tinc l’esperança que tot plegat només siguin una minoria, però ho començo a dubtar. Sort dels estudiants, que donen el toc positiu a tot plegat.

3 comentaris:

David Moragas Llevat ha dit...

Exacte! per què no proves de publicar l'"estudi antropològic d'una societat extranya: l'autobús"?? Sempre he pensat que creuar aquestes portes mecàniques és com teletransportar-se a la terra dels despreocupats! però hi ha dies que es tornen a obrir i m'adono que no en puc fugir, jeje (jeje?). Un altre personatge carismàtic pròpi dels trajectes en autobús és la dona (generalment tercera edat) que et fa l'interrogatori tipo "sálvame", és clar que, al menys, et parla en català.
L'autobús té un final programat, però tot això, on ens porta?

Arnau Castro ha dit...

Jajaja Home, en podria sortir un bon estudi d'aquí, l'autobús és com una petita societat comprimida: això apuntaria a Nobel!

Doncs mira que he conegut el ionqui simpàtic, la quilla pesada... però de moment encara no m’he trobat amb la dona xerraire, tot i que l'he sentit, de lluny, algunes vegades. Quan aparegui li dedicaré una entrada sencera. En fi, realment els busos són móns paral•lels, ja veurem on ens portaran...

Anònim ha dit...

Te falta parlar dels "fiesteros de sabado noche", el que es pasa tot el trajecte enfadat amb el xofer i el borratxo/ionqui que molesta al pobre que tingui al costat.

Publica un comentari a l'entrada