13 de febrer del 2011

مصر الحظ!


Admiro Egipte. Admiro el país per la seva història i cultura, però ara més que mai n’admiro la seva gent.

M’imagino a la pell d’un egipci qualsevol, suportant trenta anys de dictadura encoberta, protegida per la comunitat internacional gràcies, sobretot, al suport incondicional d’Estats Units. Escapar-ne és impossible; intentar guanyar unes eleccions, també. La repressió és duríssima. Però el sentiment de ràbia, impotència i venjança s’acumula i creix cada dia.

I, al final, peta.

18 dies han acabat amb el regnat faraònic d’algú que començava a fer ombra a Ramses II. Ha costat tres-centes vides i vora un miler de ferits, però els egipcis han aconseguit trobar el seu camí cap a la desitjada democràcia.

No van retrocedir davant res: Ni la presència militar, ni la repressió policial dels primers dies ni la cruenta i sagnant aparició dels pro-mubárak els va fer defallir, ben al contrari, tots aquests fets van alimentar la seva ànsia de canvi, els va endurir. Tenien la tecnologia amb ells, impossible d’aturar, i el poble es va adonar que si resistien ho podien aconseguir tot.

Resultat:

Dia 11 de Febrer de 2011, Mubàrak fuig amb la cua entre cames. El poble veu com els seus sentiments es transformen, amb el faraó marxa aquella opressió del pit que no els deixava viure i senten florir dins seus sensacions desconegudes, aspiracions d’una democràcia plena i totalment genuïna en que el poder és, només, del poble. El dia 11 de Febrer em vaig sentir egipci i vaig desitjar ser a la plaça Tahrir per celebrar-ho amb ells.

Ara el futur és incert, occident té por dels islamistes i EUA no vol perdre la relació que Egipte tenia amb el món àrab i Israel. Però al menys s’ha demostrat que un poble unit és capaç de tot.

مصر الحظ!

2 comentaris:

Octavi Bono i Gispert ha dit...

Estic molt d'acord amb la teva reflexió. Hi ha un aspecte que valoro especialment i és el fet que situacions com la viscuda aquests dies a Egipte ens demostren que no hi ha res que no pugui ser diferent. A casa nostra existeix una certa tendència a sacralitzar els models existents. La gent d'Egipte ens ha demostrat que les coses poden canviar... els catalans en podriem prendre nota.

Arnau Castro ha dit...

La gent normalment s’inclina a tendències conservadores per la por que senten d’un al canvi i les seves posteriors conseqüències. A Egipte la tensió havia arribat a uns nivells tals que poca gent va dubtar a intentar-lo encara que, si t’hi fixes, en un principi només es van aixecar alguns, i el gruix de la població no s’hi va afegir fins més tard.

Per tot plegat demanar un canvi aquí, on qui més qui menys té una feina i un sou, és complicat. Les condicions, per sort, són molt diferents a les que hi havia a l’Egipte de Mubàrak, però la por al canvi hi és (unida a molts altres factors). En tot cas encara espero que les coses canviaran un dia o altre.

Publica un comentari a l'entrada