La Gota

Era de color gris fosc, el més gris i fosc que hagueu vist mai. Retronava amb un gruny silenciós, de fera famèlica, i estava ple a vessar de formes silencioses. Una d’elles es mirava les mans, tremolosa: havia arribat l’hora i tenia por. Estava espantada, corpresa. Havia crescut esperant aquell moment i ara que el tenia a tocar era quan menys clar ho veia tot. Li havien dit que la seva funció era caure, que allò completava el cicle de la vida, però això ella no ho entenia. Per què? Va mirar al seu voltant esperant veure cares d’ànims i suport, però tothom estava immers en les seves pròpies cabòries.

Recordava haver intentat fugir del seu destí. Ara li sonava ridícul pensar-hi, però ho havia fet. Al mig del seu cicle vital, un dia en que el retrò es va fer més pronunciat i les alarmes s’activaren, va amagar-se al fons d’aquella negror. Es va aixoplugar en un racó i intentà que ningú sentís els seus plors. Quasi se’n sortí. Els camarades passaven pel seu voltant sense veure-la i quan ja creia estar fora de perill, dos dels de més edat la van localitzar i se la van endur arrossegant. En aquella societat rutinària no hi havia lloc pel desertor de lliure pensament, s’havia de seguir la multitud i el costum. La van deixar al lloc que li corresponia, enmig dels companys de cara pàl·lida, i va aguantar impassible fins que els xiulets van tornar a sonar. Era una falsa alarma.

Aquell cop era diferent, ho notava dins seu. Sentia el fred i la humitat com mai abans ho havia fet, i aquelles alarmes... sonaven retronants, amb veu greu, el so més pesarós que mai havia escoltat. Es va abraçar a si mateixa i va deixar-se endur per una marea de pensaments. Qui era? No recordava quasi res del seu passat més llunyà i aquelles reflexions que d’un temps ençà s’havia fet li semblaven buides de contingut. Sabia que s’havia negat a ser ella mateixa, que havia estat castigada per fer-ho. Recordava les mans dels torturadors esbocinant-la, el xisclet de la seva veu negant-se al càstig d’una veritat aclaparadora. Les preguntes no eren benvingudes en aquell món fosc, però ressorgien amb més força dins seu cada vegada que la feien callar. Què volia ser? No ho sabia, però no va tardar en descobrir que el camí no tenia alternativa possible.

Aquell xiulet que destrossava els timpans seguia un ritme constant: retrò, brunzit, retrò. El món sencer semblava ballar sota una melodia de tenebres reals, i els somnis closos de l’ànima dels camarades es trencaven amb el so estrepitós de plors incontrolables. Li feia mal tot, no podia més. Anava a tapar-se les orelles quan va notar que una mà suau agafava la seva. La va envair una calma absoluta. Es va girar i es topà amb una mirada de consol: “tranquil·la”-  semblava dir- “tranquil·la”. Tremolava. La mà va prémer amb més força. “Tranquil·la”. Anava a dir alguna cosa quan va notar una altra mà, a la seva esquerra, acompanyada per una mirada plena de decisió. “Tranquil·la”. A banda i banda els companys es donaven les mans, i tots semblaven mirar-la. “Tranquil·la”. Notava la ment emboirada, li costava pensar. Qui... qui sóc? I en aquell moment ho va entendre: era una, però no una més. Era una entre moltes que al seu torn eren una entre moltes. I totes, totes al complert estaven amb ella, perquè totes estaven decidides a ser elles mateixes, perquè eren part d’aquella societat però no eren la societat. Les mirades li donaven força. “Tranquil·la”. Es sentí un espetec i el terra que trepitjava va desaparèixer. Agafà amb força les mans i caigué sense por, sabent perquè queia. Era ella, havia nascut per això.

Plovia.