LOST

Sis anys després de començar.... ups! Vull dir tres mesos després d’aquell segon capítol (havia vist el primer en algun dia perdut de Nadal), l’ull d’en Jack es tanca. Acabo una de les sèries més aclamades i vistes dels últims anys... i els meus ulls segueixen clavat al televisor. La meva mà, amb més vista que jo mateix, s’aixeca i treu amb suavitat les conseqüències de la brossa que m’havia entrat a l’ull moments abans. El meu cap, perdut juntament amb la meva mirada, segueix recordant cada un dels detalls que faran que recordi Lost com aquella sèrie que tan em va emocionar l’estiu de 2011.

La resta del dia la passo completament abstret.

Més endavant començo a preguntar-me els “perquès”. No ens confonguem, no parlo de les preguntes sense resposta de les que molts seguidors es queixen (opino diferent en aquest sentit.), em refereixo al per què Lost és així. Què la converteix en una sèrie diferent?

Originalitat. És el primer que em passa pel cap. Sí... evidentment la trama complexa i, m’atreveixo a dir, profunda, la converteixen en original. La ment dels guionistes devia vessar imaginació per poder crear una història així. Els FlashForwards, FlashBacks i els FlashSideway (marca de la casa) en són els exemples principals i un dels grans encerts de la sèrie.

Filosofia. Filosofia? No parlo de grans dogmes o profunds versets, sinó de termes més generals que la sèrie ha anat tocant en aquests sis anys. Lost parla de la vida, de la capacitat de superació, de la mort...

Banda sonora, que no se m’oblidi! Michael Giacchino potser no utilitza grans orquestres ni partitures recargolades, però la seva simplicitat i elegància en cada melodia transformen els grans moments en quelcom màgic. Bona part de les brossetes a l’ull les dec a ell i el seu piano.

Personatges. No ens enganyem: Són la clau pel funcionament de tota sèrie, film o novel·la. J.J. Abrams ho sap i dota als personatges de Lost d’una gran profunditat. Els planteja emocionalment i psicològica des de bon principi i els fa evolucionar. Tots canvien. Tots tenen problemes. Tots lluiten per aconseguir els seus objectius i trobar el seu lloc en una illa diferent a res que hagin conegut abans. Són l’ànima de la sèrie i el motiu de què tants s’hi enganxessin, i és que tothom pot sentir-se identificat en un o altre supervivent del vol 815 d’Oceanic. Les seves històries ens fan riure i plorar, ens emocionen i ens intriguen. La famosa illa els serveix d’escenari, però els protagonistes són ells. Per sobre de tot.

En fi, deixo de fer-me preguntes. Trobaré una resposta en pràcticament totes i no diré gaires queixes. Peco de subjectivitat, ho se, però bah! Lost és subjectiu, agradi o no. No puc afegir gaires més coses.