1Q84: De nou amb Murakami

Seguint la inèrcia de retard que porto incorporada aquest estiu, avui comento un llibre que ja fa un cert temps que em vaig llegir i que necessitava tenir un post dedicat al bloc.

1Q84

Tokyo Blues em va agradar, però tampoc em va arribar a entusiasmar. La culpa la tenen, sens dubte, les expectatives: m’havien lloat tant el llibre que esperava quedar-ne encantat només girar la portada. Al final, com en la majoria d’aquests casos,  em vaig decebre un xic (amb tot això no estic pas dient que sigui una obra dolenta, res més allunyat de la realitat! Reconec que es tracta d’una gran obra i justifico les meves sensacions amb un simple: no és del meu gust).

Vaja, tota aquesta introducció serveix per justificar el meu escepticisme quan vaig passar la primera pàgina de 1Q84. Amb tot no volia cometre el mateix error del passat i vaig començar des d’un punt de vista neutre. Resultat: Em va encantar.

Una assassina de maltractadors i un escriptor “no-he-fracassat-però-tampoc-he-publicat-res”, que treballa per un editor, dirigeixen la trama de la novel·la. Espereu, teniu raó, pel plantejament bé podria ser una novel·la de les de Camilla Läckberg. Però la idea canvia ràpid quan apareix una noia estranya autora d’una novel·la destinada a batre rècords de venta. I arribats aquí: Hola Murakami!

A partir d’aquest curiós plantejament, les vides dels dos personatges, l’obra de la noia, el món real, 1984 i 1Q84 es creuen i barregen. L’actualitat deix lloc a la fantasia però sense deixar de banda la lògica. El món de Murakami s’obra davant el lector com ho fa el de Tim Burton davant l’espectador. I en quedes enganxat. Fins al final.

Ps: Envio els meus agraïments a Fran Ramíres, del bloc El Eszenario, per haver-me fet candidat als seus premis Lovely Blogs, "Por narrar en vez de redactar".