"Voilà! In view, a humble vaudevillian veteran, cast vicariously as both victim and villian by the vicissitudes of Fate. This visage, no mere veneer of vanity, is a vestige of the vox populi, now vacant, vanished. However, this valorous visitation of a by-gone vexation, stands vivified and has vowed to vanquish these venal and virulent vermin vanguarding vice and vouchsafing the violently vicious and voracious violation of volition. The only verdict is vengence; a vendetta, held as a votive, not in vain, for the value and veracity of such shall one day vindicate the vigilant and the virtuous. Verily, this vichyssoise of verbiage veers most verbose, so let me simply add that it is my very good honor to meet you and you may call me V."
Cada cop que remires un film el que fas és oblidar l’argument i centrar-te més en els detalls, en fas una lectura d’entrelínies i mires de trobar el missatge que la pel·lícula vol transmetre (si és que en vol transmetre cap).
Ahir vaig veure “V de Vendetta” per segon cop. Ara espero poder-ne llegir el còmic ben aviat.
Un argument impecable, actuacions perfectes dels actors (a destacar la de Natalie Portman), grans monòlegs amb frases que intenten passar a la història, la trista trama de la Valerie i el clímax final. El primer visionat.
Un missatge que parla d’oblidar la por en la que vivim, la por a que estem sotmesos, i reivindicar els drets que tenim com a ciutadans i persones. No deixar-nos enredar. Pensar i analitzar el que ens diuen. Ser crítics. Observar el passat per construir el futur i evitar caure en els errors de la història. Fer-nos escoltar. El poder, pel poble. El segon visionat.
Un missatge que et fa pensar: Realment som qui volem? Estem abduïts per la societat? Tenim la llibertat individual que la democràcia utilitza com a lema o no és més que una façana? Estem sent enganyats? Modes? Ens estem deixant dur pel que fa tothom? Sabem pensar o ens ensenyen com pensar?
El millor és deixar les preguntes a l’aire, que cadascú en trobi les respostes pel seu compte.
2 comentaris:
La veritat és que cada dia que passa, jo em faig la mateixa pregunta (i més assistint a segons quines classes...)
Cada vegada que llegeixo un diari, cada vegada que miro una pel·lícula, cada vegada que llegeixo un llibre, cada vegada que escolto la ràdio o veig la televisió, començo a dubtar que pensi per mi mateixa, però no perquè no ho vulgui, sinó perquè no puc deslligar-me de la societat en la què visc. De fet, ningú pot, per molt que ho intenti.
El tema dóna per moltíssim, però bona reflexió!!
Segurament les classes han contribuït bastant a totes aquestes reflexions. Però trobar-hi solució és difícil, i explicar-ho complicat.
És d'aquelles preguntes que m'acostumo a fer dins el llit, o mentre em dutxo (ja em diràs tu...). Normalment en trec forces conclusions, però m'ocuparien moltes entrades...
El que si és segur és que cada cop arribem a més informació i es fa més difícil ocultar-nos-en. Però com ja hem comentat a Opinió Pública tot plegat serveix per generar altres tipus de domini, dominis com el de la por, el del marketing i d'altres que la mateixa societat del benestar i el consumis-me que la caracteritzen generen. L'espiral del silenci de Neumann, sense anar més lluny, m'ha fet reflexionar bastant últimament. No ens hauríem de deixar endur tant per les majories.
Realment és un tema que dóna molt suc i que pot generar molts debats. Però trobar respostes o solucions és més complicat...
Publica un comentari a l'entrada