Em dic Arnau. Als quatre anys els companys de parvulari em deien Nau i ara un amic d’Egipte em diu Ar. Sóc de Riudoms, porto el nom del fundador del poble, Arnau de Palomar i sempre que en parlàvem a classe tothom es girava per mirar-me. Sóc, o al menys era, L’Arnau i no Un Arnau, ja que no era un nom corrent quan me’l van posar i no n’hi havia hagut cap altre a classe fins ara.
L’origen medieval del nom possiblement va influir què els meus pares decidissin decorar la meva primera habitació amb figures de soldats medievals. Sóc un fan de l’obra de Tolkien i m’agrada la novel·la inspirada en l’Edat Mitjana. És més, algun cop havia pensat en fer la carrera d’història enlloc de periodisme. Coincidència? No ho crec, inconsciència.
Vaig fer el batxillerat humanístic arrel de la meva afició a la lectura, una lectura que en un inici era d’un 80% d’ambientació medieval. I m’agrada escriure gràcies a tot el que he llegit. Per això he començat periodisme.
Però... i si m’hagués dit Antoni?
Portaria el mateix nom que el meu pare i el meu germà. Segurament seria El Toni, perquè a la meva classe tampoc n’hi havia cap altre, o l’Anton, si per capritxos del destí m’haguessin escurçat el nom. Però mai hauria estat el Nau ni un amic egipci m’hauria dit mai Ar.
No portaria el mateix nom que el fundador de Riudoms. Els meus pares no haurien decorat l’habitació de quan era petit amb soldadets medievals i segurament no m’hauria interessat per l’Edat Mitja. No hauria llegit El Senyor dels Anells ni hauria fet el treball de recerca sobre Tolkien (potser un sobre el Parkinson?). És més, segurament no m’hauria aficionat tant a la lectura com ho vaig fer i, molt possiblement, no hauria fet el batxillerat humanístic, sinó el científic. I periodisme? I ara! Cursaria medicina, per seguir amb la bonica tradició familiar d’Antonis metges.
Tot plegat és curiós, perquè continuaria tenint els mateixos ulls marrons foscos, el cabell castany i el cervell de la mateix mida, però segurament no seria jo. No tindria el mateix caràcter ni forma de ser i mai hauria crescut a l’ombra del senyor Arnau de Palomar amb tot el que això ha representat.
Qui seria? Jo, o un altre? Seguiria sent jo, per descomptat, però un jo basat en un nom que no tinc. Per tant seria un altre jo, una altra persona però el mateix de sempre. Algú igual i diferent a la vegada.
PD: He decidit canviar el nom d’aquest bloc. De la meva cuina al despatx on estudio hi ha 16 passes. Seguirà sent el mateix o canviarà? Ho sabré ben aviat...
4 comentaris:
El teu nom forma part de tu, de la teva identitat, com la teva família, el teu poble, la teva forma de ser... Ets tu! Si alguna cosa canviés, tu estaries canviant. Igual que les 16 passes de la cuina al despatx, formen part de la teva vida.
Igual que la amistat, que també conforma la teva identitat. Gràcies per ser com ets i per formar part de com jo sóc. Gràcies, amic ;) Espero que no canvïis mai.
Me gusta el nuevo título. Muy simbolico.
He pasado alguna vez por aquí, pero no me animaba a comentar abrumado por la sabiduria de tus palabras, pero creo que ya me veo capacitado, jeje.
Un saludo
p.d: un, dos, tres, diecesieis pasitos, Maria!
Gràcies pels comentaris dels dos!
Senyor patronat de turisme (o millor Joel jajaja). Tens raó. El nom és el que ens identifica i el què, en part, ens fa ser qui som. Perdre el nom és perdre la teva identitat. Per això m’he preguntat que hauria passat si no m’hagués dit Arnau. Molt possiblement tot hauria seguit igual, però és sorprenent quantes coses semblen estar relacionades amb un nom. I et dic el mateix Joel, no canviïs!
Fran hombre, no me vengas con tonterías de grandeza i sabiduría que si no habías comentado hasta ahora era porqué te hacía pereza, reconócelo! Pero bueno, me alegro que te guste el nombre nuevo. Nos vamos leyendo!
El nom fa la cosa? Hi pensaré. De moment me'n vaig a dormir. Aprofitaré per comptar les passes que hi ha del despatx a l'habitació....
Publica un comentari a l'entrada