Carta a Carme Chacón

Benvolguda Carme,

Avui t’he vist per la televisió, en directe, amb la veu tremolosa i responent impenetrable les respostes d’un munt de periodistes. Ha estat una compareixença llampec, improvisada, sense pràcticament avisar i que ha deixat a tothom bocabadat. Realment hi ha tanta pressió dins el partit?

“Faig un pas enrere perquè el PSOE faci un pas endavant”

Quan has dit això m’he quedat sorprès. Entre-línies llegeixo la fi brusca d’un somni, del teu somni i el suport minoritari que la teva candidatura a les primàries devia tenir en el PSOE. Els militants han preferit l’experiència i l’edat d’algú com Rubalcaba per mirar de redreçar el vaixell, m’equivoco? Han deixat que t’il·lusionessis i molts fins i tot t’han donat ales, però clar, en veure la gran patacada de diumenge, la majoria han dit prou. Se t’han espolsat. A Espanya ja no hi haurà la possibilitat de tenir una presidenta per primera vegada. En fi, què hi farem.

I ara... què faràs? No dimitiràs, això està  clar, perquè donaria una imatge de divisió molt més acusada de la que ja s’ha donat. Suposo que resistiràs fins al final d’aquests quatre anys, mirant de conservar la dignitat, i després... bé, després ja veurem, poden passar moltes coses!

“Va fill, això està molt bé, però ja n’hi ha prou, deix de jugar i vine”. M’imagino la sensació de derrota quan encara no havies pogut ni presentar batalla, la ràbia de no poder dir més del necessari. Ho superaràs! Al cap i a la fi així és la vida, i ves a saber,  potser un altre dia les coses seran diferents!

Espero que t’animis ben aviat,

AC

Ps: Si veus a Rubalcaba, saluda’l de part meva i dóna-li l'enhorabona. Ara li toca plantar cara a Rajoy.